Hipòtesis

 Així com en una noteta li vaig dir que el món em semblava més bonic quan ens podíem abraçar, doncs ara que no ens podem abraçar em sembla molt més lleig, gris, avorrit i pansit. Però això no li diré. 

Tinc unes neurones que són la resistència que no poden parar de pensar en com es sent G. segons el que fa o deixa de fer. 

Avui tenia una sensació molt estranya. Em sentia com si fos ella...en el sentit següent del que ara diré. Aviam si m'explico.

Persona A. fa accions per atraure l'atenció de persona B.

Persona B. no reacciona però continua esperant els actes de la persona A. 

Fins ara jo seria la persona A. i ella la la B. però jo he deixat d'actuar, esclar. 

Doncs m'agradaria sentir-me com si fos la persona B. i sentir el plaer de NO reaccionar. 

Hi ha alguns petits actes que ha fet que hipotèticament podrien ser per cridar-me l'atenció, tot i que segurament no. I jo no reacciono ni ho penso fer ni ganes. Al revés. M'agradaria veure fins on pot actuar perquè jo reaccioni i fins quan puc aguantar jo sense reaccionar. 

I penso...i si fos aquest el joc a què juga ella? Com més actuo jo més es resisteix a reaccionar per aviam quan aguanta? 

Bé, jo què sé, una paranoia com una altra però que tampoc em perjudica perquè jo penso seguir sense fer res. Si fa algo bé i si no, doncs estarem igual que ara. Punt.

Avui també m'he adonat que hi va haver un moment de la història en què clarament ella s'acostava a mi. I me n'adono ara que no ho fa. I he mirat i va ser just abans que publiqués aquella story famosa de la punyeta (aquell dia es devia donar un cop al cap, concloc). En aquell moment hi havia algo i punto i ningú ho podrà negar mai més. S'ha acabat, home ja. 

D'acord, ja puc tornar a contestar els comentaris així que ja podeu anar comentant com a persones boges...😜

En resum. Que estic encara posseïda per la tristesa (sobretot quan la veig) però des d'un altre lloc en què soc capaç de no fer res. I sí, això em dona pau.