El show de Truman

 Doncs sí, amiguis, si algú dubtava encara que la meva vida és el show de Truman...qui ha aparegut avui al carrer fent-me una sorpresa al mig del no res resplandent com una lluna???

Efectivament, G.

La meva cara sí que deu haver estat un poema i, naturalment, malgrat les meves promeses de distància física, m'he llançat als seus braços.

Sabia que havia de venir al meu poble a mirar una cosa però és que ni jo mateixa preparo tan bé els guions, mare meva!

Sabeu que m'he posat moltíssim contenta i que alhora això no canvia res? Jo també ho sé.

Ella estava normal, vaja, la il·lusió normal que et fa trobar-te una coneguda al mig de la gentada. T'anava a fer una foto i enviar-te -la, em diu...res, així tota enriolada com és ella.

Avui, però, m'ho he pres diferent. Dic, o bé li fa tanta il·lusió veure'm com a mi a ella (com quan em pita per l'autopista) O BÉ (atenció, introducció de pensament nou...) actua tan normal i passa absolutament del que li dic pel que fa als meus sentiments per ella. O no se'ls creu o no els hi dóna importància...

Per això no sé si alegrar-me, o emprenyar-me.

En fi, que abans dic que aparegui del no res...

Bona nit astre meu que m'orbita.

Jo a lo meu.

Ah, perdoneu però temporalment un altre cop no puc contestar els missatges. Però us llegeixo!