Recaiguda

 Avui no podia amb la meva vida. 

I a sobre m'han obligat a anar a la cita (ja no-cita) diària i m'he desesperat quan he marxat sense dir-li res. 

He hagut de tornar. 

L'he abraçat. 

Molt.

M'ha dit que avui em veia especialment malament. 

Hem tornat a parlar molt. 

En realitat compartim la sensació de no saber on posar-nos, on situar-nos. Però està bé que en puguem parlar. 

Jo li he dit que jo realment no sé on posar-me perquè si m'allunyo molt estic malament però si m'apropo també. 

Li he dit que la trobava a faltar. Ella no ha utilitzat aquestes paraules però ha dit que s'adonava que no anava i que ella tampoc sabia què fer. Si dir-me, si no dir-me...

Tot això mentre jo estava completament a sobre seu, abraçant-la, amb les mans entre les seves cames (assegudes a terra) i parlant mirant-nos als ulls amb la cara a tres dits de distància. 

És d'això últim del que m'he de desenganxar. Avui ho he descobert. D'aquesta experiència corporal.

I és el que no puc. És com si ens liéssim en versió...no sé...acceptable per ella, suposo. 

Ja sé que vaig dir que no faria res i mira'm. Avui he decidit que em donava més pau això. 

Vol que siguem amigues. Esclar, jo també però lo altre m'ho he de passar jo. I he de perdre tota esperança.

I, a part d'aquest discurs verbal, m'he de desenganxar d'abraçar-la, de tocar-li els cabells i de fer-li petons. No sé com. 

Encara estic posseïda per la tristesa. 

Ah, m'ha preguntat si ho sabia algú més i li he hagut de dir perquè no sé mentir. 

I li he dit que la goma que li vaig robar que encara duc al canell era seva i m'ha dit que...que ja ho sabia!

Ho sap tot. 

I tot i així...jo vull que em donin carbasses sempre així de bonic. 

Vull ser la seva amiga. Esclar. Però tinc por de voler ser la seva amant platònica i adonar-me periòdicament que no ho soc. Jo què sé, suposo que vaig amunt i avall...Prefereixo ser la seva amiga que almenys sé que ella també vol ser-ho de mi. 

M'agradaria poder.