Dia apoteòsic

 No puc explicar tots els detalls perquè seria massa llarg i feixuc.

Però avui era l'últim dia, teníem dinar i festa. Vaja, comiat fins al trimestre que ve.

He anat a dinars de Nadal horrorosos, tediosos i hasta de vergonya aliena...però aquest, us juro que ha sigut PRECIÓS. 

Però pel que fa a G. 

Mare meva...

Ahir a la tarda li vaig enviar un missatge per donar-li les gràcies perquè sento que li puc dir tot i això m'ajuda. I ella em va dir que sobretot volia que jo estigués bé. 

Avui jo anava dient que tothom m'havia d'abraçar tota l'estona. No sé si és perquè si no m'abraça ella, almenys que m'abraci tothom (ahir també ho deia a un altre lloc que vaig anar on ella no hi era) o perquè així quedava més dissimulat si l'abraçava a ella, també. 

Total, que quan ja portava mil abraçades amb la resta de gent i alguna amb ella (inclosa una fortíssima de bon matí quan de cop ens hem trobat soles i hem anat corrent CUAL la típica imatge de dues persones corrent per la platja per abraçar-se a càmera lenta...)...en fi, bastant avançat ja el dia...a G. li ha donat la plorera.

Sabeu que això ME MATA. 

Enmig de tothom, quan he vist que plorava l'he abraçat i m'ha dit: me'n vaig al lavabo perquè m'ha donat (quan comença a plorar no pot parar) i jo li he dit "puc venir?" i m'ha dit molt convençuda...

SÍ

M'ha sentat tan bé aquest sí...tot i que soc molt conscient que no és el sí que jo voldria sentir...

Hem anat cap allà, jo una mica darrere seu i quan hem entrat hi havia una companya. G. plorava i jo em mantenia a distància. 

La companya ha marxat i ha vingut cap a mi i ens hem abraçat moltíssim. Moltíssim. Fins i tot ha entrat una companya i ens ha vist, ha parlat amb ella i després hem seguit abraçades molta estona. Jo li acariciava el clatell entre els cabells. 

Em sentia molt diferent. 

No estava en plan, ui, que bé, l'he pogut tocar. No.

Era tan emocional, era una abraçada tan...no ho sé, tan volguda, tan desitjada, tan necessària. 

I llavors sí que m'ha matat ja quan al mig de la plorera m'ha dit: és que jo només vull que estiguis bé.😳

M'ha descol·locat. Deixarà mai de fer-ho?

Li he dit: però no estàs plorant per això, no? - jo flipant en colors.

Per tot plegat, ha sigut la resposta. 

Com sempre. Ella és Frozen fins que de cop està així i és que no puc amb la meva vida. 

Li he dit que aviam si ens veiem i parlem. Vull que m'expliqui com està. De veritat, sense por de ferir-me. Ho dic per mi. Sense que jo tingui por de que em fereixi. M'ha dit que aviam com ho té, esclar, i no sé si quedarem però en aquell moment era necessariíssim dir-ho perquè ho volíem molt. 

Mare meva, és que no puc amb aquesta connexió. Em fa fins i tot renunciar al que jo realment voldria d'aquesta "relació" per entregar-me al que m'ofereix i al que sí que hi ha. 

Ens passa tot el rato periòdicament. Ho veieu, no? 

Ens acostem, jo m'he d'allunyar i acabem amb ella plorant abraçant-me fortíssim. No sé què hem de fer, ja li vaig dir un dia, també. 

I, ah, per acabar de reblar el clau, li ha dit a una de les dues que ho sap (que ara G. sap que ho saben) que vol parlar amb ella. Socorro. 

Jo a lo meu.

Potser ara em fico en més problemes dels que ja tinc però ahir L., bastant borratxa, em va fer una abraçada plena de respiracions molt profundes, moltíssim llarga i molt forta. Què m'està passant a la meva vida amb les abraçades? L'etiqueto tot i que en realitat no m'agrada però també tenim molta connexió. Espero no acabar com sempre...tu ja m'entens.  Jo aprofito totes les connexions, que son les que em fan viure. 

P.S. Vegeu AQUEST post i comprovareu que avui ha arribat el dia en què ha tornat a caure als meus braços plorant. El ciclo sin fin....