Fantasia in situ

Avui estava guardant unes coses al magatzem (jo) i mentre ho anava fent m'anava venint la fantasia...quan anés a guardar l'últim ítem G. m'acompanyaria i quan fóssim a dins tancaria la porta.

Jo a l'anar a sortir quasi toparia amb la seva abraçada. M'abraçaria molt fort, com ens solíem abraçar (ara això esta restringit) i jo em fondria, em fondria em fondria com sempre i sospiraria i respiraria la seva olor directa  abraçant-la fortíssim. 

- Necessitava abraçar-te- em diria.

I a mi em vindria una mica de rabieta perquè jo necessito abraçar-la cada dia. Avui ho necessitava molt, per exemple i m'hi he hagut de posar fulles i conformar-me amb abraçar la seva jaqueta quan ningú mira. 

Però la seguiria abraçant molt fort.

- Què et passa?- Preguntaria jo. Però ella no respondria res.

Ja una mica estressada jo intentaria desfer l'abraçada però ella no es deixaria. - Encara no- diria. 

I a mi quasi que m'explotaria el cervell perquè llavors sí que ja m'acabaria de donar la volta i sí que tot encaixaria però alhora no entendria res. Quee boniiito seriiiaaaa (perdoneu, continuo enganxada a "soñar contigo"). 

Després sortiríem com si res del magatzem i ens miraríem de reüll amb mig somriure. I després tot seguiria igual. 

A la vida real, quan he acabat de recollir he tancat la porta, m'he abraçat a mi mateixa i he tancat els ulls. És el que té viure en el país de la imaginació, també està bé. 

Tot això també per intentar fugir de la tercera dimensió: d'aquelles coses que passen i coincideixen en el temps i he de convèncer-me que no tenen res a veure les unes amb les altres. 

Com per exemple que ahir a la nit jo pengés una altra story passional i que aquest matí hagi tornat a venir a fer el cafè i en diferents moments de la conversa hagi dit que: ahir no podia dormir, que avui ha sortit de casa abans d'hora (per venir al cafè) i que pensava que avui segur que sí que em veuria per l'autopista (i no m'ha vist perquè jo he arribat més tard). 

Tot això son casualitats no relacionades entres sí i encara moltíssim menys amb mi o amb la meva story

Quan he arribat al cafè i l'he vist allà...somrient-me, tan contenta de que ja hagués arribat, estranyada de que anés més tard que ella (no estàvem soles, eh)...he segut a la cadira del seu costat enganxada a ella i a la seva jaqueta olorosa...i és que em quedaria mirant el seu somriure per tota l'eternitat. 

Si tots els dies fossin així...per què quan jo estava feta merda no venia i m'alegrava una mica el dia? L'explicació racional continua sent que ara que em veu bé està contenta i tranquil·la i actua normal com una amiga que és.

Però les meves neurones rebels no ho veuen així. Son la resistència, volen continuar-hi veient senyals. Algun dia se'm passarà, suposo. 

Hi ha un batibull dins del meu cervell. Però per ara guanya la racionalitat. En el sentit que continuo jo en el mateix modo.