Fantasia maquiavèlica

 Vagi per davant de tot que no totes les fantasies que tenim volem que es compleixin.

I com entendreu al final d'aquest relat, mai de la vida voldria que passés a la realitat.

Però he decidit que les ganes de que passin coses a la vida real amb G. les desviaré cap a la fantasia. Com més ganes tingui, més rocambolesca la història i més em deixo anar en la imaginació, el que sigui. 

La salvadora que porto a dins també pot ser molt dolenta i avui ha agafat les regnes. Per poder salvar com deu  mana ha de passar alguna cosa greu, esclar...si he d'assumir que G. és irreal per a mi, doncs ja que ho sigui tot, ben irreal, com més irreal millor. 

Aquesta fantasia mescla elements de la realitat amb desitjos de debò amb una història de fil conductor que permet fer aparèixer tots aquests elements. Anada d'olla total. La guionista maquiavèlica que hi ha en mi (també) parla: 

Just arribes un dia amb el típic em vaig aixecar de cop i em vaig fer un cop amb la finestra...o alguna cosa així (ja podeu pensar per on va la fantasia que NO vull que es compleixi mai de la vida ni res que s'hi acosti).

Cola, perquè saps mentir molt bé (no com jo) però quan et toco l'espatlla i et queixes ens mirem als ulls. Ens sabem, et sé. 

- A veure? - et dic.

- El què?- 

- A veure!- exigeixo. 

Començaràs a plorar, ho veig. Ara no podem parlar i tu et saps sobreposar però busquem una manera de parlar a soles, en sabem molt. 

A l'estiu vaig escriure que ja volia intimitat amb tu i mare meva si l'he aconseguit...

Trobem el moment i m'abraces tan fort...tan fort com sempre. Jo t'abraço suau, abans t'has queixat però et rebo amb tota la força igualment. Plores; plores molt. Estranyament, quan tu plores, jo no ploro. 

No cal que et pregunti què ha passat perquè ja m'ho dius, quan pots parar de plorar com per parlar. 

- Ahir ens vam barallar amb A.-  (Sí, el seu home fantasma).

- T'ho ha fet ell??-

Tornes a plorar.

No sé on posar-me. Ara sí que ploraria jo. Sé que no et puc salvar, només tu pots fer-ho. 

- En vols parlar?- et dic- em pots explicar el que sigui.

I li treus importància però jo estic caient per un pou sense fons. Només em tornes a abraçar plorant.

- Va ser una tonteria- em dius- però em va agafar molt fort i vaig perdre l'equilibri...

El que se sol dir...

Estic fosa de no poder fer res. Sé, que no et servirà res del que et pugui oferir excepte la meva espatlla per plorar però...

---ara la fantasia continua tal qual ho he pensat abans, amb una mirada aquí a la quarta paret---

No, no! No ho puc deixar així! La salvadora que no pot salvar ni en la imaginació? Això què és? A la imaginació passa el que a mi em dona la gana!

-- continua la història--

- Què penses fer?- et dic.

- De què?-

- G., què penses fer!- et repeteixo- És el primer cop?

- No, no, si no...

- És molt greu, no pots fer com si res. Bueno...esclar que pots, pots fer el que vulguis...Vols que anem a buscar el teu fill i veniu a casa? Només avui. 

Sé que mai aniries enlloc sense ell. 

Oh, dubtes. Em mires suplicant. Em mires complaent com quan et dic si ens partim una altra clara. 

- Sí.

- Sí?

- Sí, sí...

- Almenys que reflexioni un dia.

Sí. Et poses a les meves mans. I de cop em sento poderosa. Idgie Trheadgoode total.

T'acompanyo a casa. Surts amb una bossa. Anem a buscar-lo on sigui. Parles amb ell, veig. Pugeu al cotxe i tu estàs seriosa i distant. Jo només condueixo i us cuido. Tovalloles, sopar..jo què sé..

Vas a dormir al llit petit després que et faci un petó a la galta i t'abraci moltíssim. Estic contenta i horroritzada alhora. 

Però al cap d'una estona  et sento. Apareixes plorosa. Entres al meu llit...i jo només t'abraço i et deixo plorar. La teva vida es desmorona als meus braços, però això no diu res del nostre amor. Amistat especial, sí, t'he salvat, sí, t'abraço i t'ensumo impossiblement, com sempre...