Impotència

 Està bé saber què li passa a una.

Bé, ja sé què em passa però em refereixo com a desglossar-ho, saber què em passa en concret. 

Avui en concret em fa molta ràbia no haver sigut capaç d'enamorar-la. 

Sento com que he posat tota la carn a la graella i ella s'ha quedat igual. Que no dic que no li fessin certa gràcia les nostres abraçades i no descarto que en algun moment l'hagi posat i tot. Però no he sigut capaç d'enamorar-la. No he travessat la barrera de gel. I ara, avui, això em fa molta ràbia i molta impotència. 

No vull pensar en el dia a dia al seu costat un altre cop. Al seu no costat.

També he pensat avui que una gran diferència entre ella i jo és que ella té un refugi, té un oasi i un lloc de pau que és casa seva, que és ella mateixa. I potser això també és el que m'atrau d'ella, que em fa sentir a casa, em fa sentir en pau, la seva abraçada és el millor lloc del món per mi ara mateix. Em consola i sí, em fa sentir a casa. Però això és fals i tampoc és just per ella, perquè ella no ho vol compartir. No ho vol compartir amb mi. I jo no tinc dret a demanar-li.

Avui, crec que per primer cop, tenia ganes d'oblidar-la. De realment poder no veure-la mai més (cosa impossible, per ara). Sentia que estava millor sense ella. Crec que és el primer dia que ho penso. Potser de pensar que ella està millor sense mi. 

Bé, és que avui m'ha dit que estava molt bé de vacances i desconnectadíssima. Per una part m'alegro molt que estigui bé, esclar, és el que més desitjo,  però...enlloc de trobar-me a faltar, ha oblidat que existeixo. 

No, no em compadiu, siusplau, que ja és prou trist, tot plegat.