Plans (II)

 1) Anar juntes en cotxe: plan cancel·lat. Resulta que demà va més tard. Bé, entre que ja m'ho esperava i que quasi que millor, m'he quedat igual. 

2) Dir-li de venir a sopar dissabte amb mi i la meva amiga. Aviam...això és complicat.

Només que avui G. m'ha dit que estava malament des de dissabte i que no sabia per què, que no sap què té. En quant al plan, excusa perfecte per dir-li que vingui a ventilar-se...per aquest cantó bé. Després continuo parlant de que estigui malament. 

3) Li he ensenyat el cartell del concert però no ha reaccionat. Com que tampoc tenia un bon dia...de moment ho deixo aparcat. És una mica too much en aquest moment. 

Doncs aquest matí hem entrat juntes per la porta i no li he vist la seva mala cara de quan està malament però llavors he anat a parlar un moment amb ella i quan estàvem soles, però al mig del passadís, és a dir, no és que estiguéssim amagades...li he preguntat per les seves coses familiars i tal i m'ha dit que tot estava bé però que la que estava malament des de dissabte a la tarda era ella. Joder...us juro que m'he hagut de moure interiorment cap endarrere per no abraçar-la. Després li he fet una carícia al braç però la mar d'innocent i casta. 

Li he preguntat també pel seu coret i m'ha dit que bé, que ja no li fa punxades. 

Llavors he hagut de marxar.

Se'm super mega parteix el cor de pensar que estigui malament. Jo penso que és perquè precisament al seu voltant tot està bé i sembla que ara s'ha de mirar a si mateixa...però...jo què sé, que jo no li diré res. Només la vull consolar si és que ella vol. No suporto que estigui malament. 

No crec que estigui malament "per mi" però estic convençuda que en aquests moments em troba a faltar. Com ha volat amunt l'abraçada que no li he fet. Pots venir G., soc aquí, m'agradaria dir-t'ho...

Avui la seva era una tristor diferent, no la de quan està preocupada per algo.

Déu meu, en alguns moments sento que estic més enamorada de la seva tristesa que d'ella. 

Vull que sigui demà per mirar-la als ulls. M'ha dit que dimecres no vindrà.

Menys mal que ja tolero els dies sense ella. 

Com somio que em ve a buscar per abraçar-me, mare meva, no soc capaç de reproduir totes les situacions que imagino perquè és com una cada minut. Fins i tot he imaginat que ve a casa meva. Fins quan necessitarà la meva abraçada? Suposo que podrà passar sense...com jo sense la seva.