Nòvies falses

Perdoneu aquest post tan random. Bueno, com tots últimament. Així és com va el meu cervell. 

Avui m'he escapat de la vigilància de la companya còmplice i he estat sola amb G. molta estona (a les fosques no).

Buah...és que estem a la cabana, us ho juro (aquesta cabana). Es crea un rotllo...un feeling, una intimitat i una complicitat que és que jo mateixa al·lucino de que pugui estar existint. 

Comencen a parlar dues persones diferents...començo a parlar amb la G. número 2.

Som nòvies falses. 

La cosa ha anat així. 

Jo: que si ja sabia per què estava malament (diu que no). Que jo tinc una teoria.

Avui era l'aniversari del seu marit/home invisible. Ara ho entenc tot. 

Ella: que sí perquè a més havia estat agobiada preparant el pastís i nosequè nosequantus a sobre amb les putes ganes (i les companyes dient-li que aviam...que si avui celebració...i ella amb una cara com un poema). I que a més li havia passat ahir nosequèquantusmés al seu fill i que estava molt agobiada, bueno, per lo de sempre, perquè tot recau sobre ella i perquè blablabla (dit amb les meves paraules: que la seva vida és una puta farsa i que l'únic que fa és "aguantar"). 

Jo: ostres, jo que tenia un plan per animar-te...però escolta, que si m'has de dir que no passo de tu, eh? (no entenc de vegades com li puc estar parlant així. Em poso en aquest modo i no hi ha qui em pari). 

No sé com ha anat la conversa però que ella ja sabia que jo anava  a aquest concert al seu poble però que no pot perquè no hi és/arriba tard. Dic...bueno, perfecte, arribes a les birres. 

Que ho havia estat mirant aviam quin dia era el concert perquè sabia que jo hi anava (la mare que la va parir, em té més controlada  que jo a ella) però que no podia. 

No vindrà. Segon plan cancel·lat però  m'ha agradat molt com ha anat. Ojalà pogués ser tot sempre així de fluid i fàcil. 

De totes maneres quan hagi passat el dia i efectivament no hagi vingut (ja sap on vaig a sopar i tot i que vaig amb la meva amiga, o sigui que ara ja, no dic res més), tindré la porta oberta per proposar-li anar a l'altre concert.

La sensació que em queda és que o és super bona actriu (no sé amb quina finalitat, tampoc) o...és que volia venir al concert amb mi i tot! És que VOL!! Em deixa morta.

Després li he fet una abraçada i un petó, esclar...però exprés. El seu comentari ha sigut que "quina calor!". Vale que estàvem al sol però ja feia molta estona...Bueno, que serà calor del corte que li fa que l'abraci, ho sé. 

Després hem estat també molta estona juntes amb altra gent (avui era un dia diferent) i continuava notant aquest fil que ens uneix en la intimitat. Em mira d'una manera...jolin. O he perdut ja completament l'oremus o és que això no té nom.  

Quan estem soles em parla d'una altra manera, és quasi com si parlés una altra persona, parlo amb la G. interior, la que no vol mostrar, la íntima mecagonredeuditxós, i la veig, la veig, la percebo, hi parlo!! I després res, merda per qui queda...No vol anar per aquí, ho sé, perquè es descontrola i això no ho suporta, ja ho va dir clarament aquell dia: que es desestabilitza. La remoc.

Per una banda ho vull fer màximament, li vull proposar l'altre concert, la vull OBLIGAR a quedar amb mi, a anar a sopar, a sortir un dia. Obligar en el sentit de séquetestàsmorintdeganes. 

Vull anar al fons (en tots els sentits) d'aquesta G. que sembla que només jo conec i veig.

Ara res, per això. Ja tornen a venir dies normals i corrents en què tot tornarà al seu cauce...o com coi es digui, que ja no sé ni parlar...

Al final he pujat al seu cotxe un moment (amb més gent) i dues vegades que sense jo pretendre-ho, m'han posat a davant amb ella. Tothom ens emparella, encara que no ho sàpiguen. Doncs pujo i dic oh! Per la finestra del sostre es veia la lluna just sobre els nostres caps. I mira amunt, dic xt! Tu mira la carretera! Es para en un semàfor. Ara mira: oooh, la lluna per la finestra del sostre!

Quan em deixo anar arribaria fins a l'infinit. I ho sap. Ho sé. Ho sabem. Si sortíssim una nit, si hi hagués la circumstància adeqüada...me la lligo. Ho sé, no sé per què ho sé. Ho sé. Cau. Ho sé. Ella també ho sap i per això no vol. 

Hem estat una estona assegudes en un lloc escoltant una dona...i jo estava asseguda a la fila del davant, em sentia molt orgullosa d'haver pogut posicionar-me allà. On ella em veia a mi. Em sentia com si em mirés. Jo què sé si em mirava, segurament no però em sentia tan absolutament desitjable, mirable, observable, interessant cada cop que movia un múscul...només perquè potser ella em veia o em mirava...

G., ens necessitem tant, collons, no ho veus??!! Mecago'n...

També he estat en dos moments que jo estava fent una cosa l''ordinador...i ella mirant-me, i mirant-me. I a mi que em tremolava tot...que no veus que m'equivocaré de tecla? Havia de notar com tremolava, com sospirava...per favor!! Em porta al límit. 

Bé, i demà de ressaca emocional perquè no la veuré. Ommmmmmmmmmmmmmmmmmmmm.