De vegades m'acomodo en pensar que simplement és un amor impossible i això no vol dir que no sigui real.
M'acomodo en aquest romanticisme i reconec que em dona una certa pau i satisfacció.
Em reconforta.
Si em pogués quedar aquí també estaria bé.
El que passa és que després se'm treu aquest estat i jo què sé...espero altres coses que no passen. I em frustro.
D'un amor impossible no se n'espera res. És impossible perquè no pot ser i punt. Però això no vol dir que no sigui. No sé si m'explico.
He de trobar una manera de poder sobreviure el dia a dia...doncs aquest és un dels camins. Jo què sé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada