De mirades i gelosia

 Avui dels fets millor passo perquè ja estic cansada de lo mateix. Ara vinc al cafè, ara no vinc (ja sé que no ho fa per mi, però si ha de venir, que vingui, i si no, que no, em va fatal estar esperant-la cada dia i pensant si avui tocarà o no tocarà). Estic cansada de tocar-li la mà sense voler i sentir com crema el contacte i cansada de tenir-la al costat i haver de moure'm internament cap enrere perquè lo únic que em demana el cos és abraçar-m'hi. 

Total, que us compartiré dues reflexions que he anat fent al llarg del dia d'avui. Almenys que aquesta merda seca em serveixi per aprendre alguna cosa aplicable al futur. Jo què sé. 

1. Mirades.

En alguns moments ens mirem als ulls...buah. I és que sento com explota l'univers. La meva pregunta és... per què ho sento? Des d'on ho sento? O per què ho sento realment? Què és el que sento i percebo? Segurament només sento els meus sentiments, només sento que em surten a mi cors dels ulls i serà que ella mira així amb els seus ulls verd daurat i ja està, jo què sé. Però no entenc què és aquesta força que m'envaeix. En altres moments no passa. Però aquest matí...i quan li dic que he tingut una mica de mal de panxa i em mira així com dient...ohnoh!  I després ja està, au, continuem el dia com si res i no ens diguem res ni sobretot ens comuniquem fora de la feina ni mai més del temps. Apa. Veieu com passo dels fets? Però no entenc si les mirades diuen tant...per què menteixen així? La meva amiga diu que faig cara de pava quan miro G. però  no crec que es fixi en la cara d'ella.  En fi. Ja callo que me'n vaig per les branques. Només pensava en com es comuniquen les mirades...quin misteri. 

2. Gelosia

Em sento TAN gelosa com no m'he sentit mai. Cada cop que algú anomena el viatget dels collons...que clar, és la comidilla de tothom...és que entraria en combustió espontània. De fet he marxat dues vegades del menjador avui perquè estaven amb el temita. Només espero que la meva amiga no em pregunti res ni trobi estrany que G. hi vagi. Que és molt estrany, canta com una almeja...però bueno, jo no diré res i si em pregunta, la defensaré i diré que no en tinc ni idea. Que no tinc ni idea que TÉ UNA CITA AMB EL SEU AMANT -MECAGO'NLAPUTA-.

D'altra banda pensareu que és el més normal del món que em senti gelosa de que la meva enamorada se'n vagi amb un altre sí, esclar, perfectament comprensible. Però el que em sorprèn de mi mateixa (soc un pou de sorpreses per a mi mateixa) és sentir que si jo fos ell, tindria gelos de mi. Sí, d'algú que la veu cada dia, que l'abraça quan plora (bueno, ara ja no, suposo), que li diu bon dia i fins demà cada dia. Que veu el seu somriure i escolta la seva veu. I a qui li diu avui estic cansada o estic malament i no sé per què. No sé si li haurà parlat de mi. 

Una cosa així em passava amb la meva primera nòvia (dic nòvia per dir algo) que vivia lluny. Em moria de gelosia de la gent que compartia el dia a dia amb ella i respiraven el mateix aire, tot i que a qui enviava missatgets i deia t'estimo era a mi. 

Però ara no puc evitar sentir gelosia d'ell. D'ell que ensumarà el seu cabell, l'abraçarà i li farà petons, acariciarà la seva pell, el seu cos tou, li agafarà la mà, la mirarà als ulls, també...i tota la resta...buf...Ja m'aplico la consigna de no pensar-hi però és que no hi penso, simplement ho sento així. Està present en mi. Em fa mal igualment. Sort que hi van els primers dies de setmana santa i no l'hauré de veure just quan torni...Una part de mi desitja que li vagi fatal. Que no senti res, que es senti imbècil d'estar allà. No sé per què. En realitat no vull que li passi això però no puc parar de desitjar-l'hi. Bueno, sí que sé per què...perquè vulgui tornar amb mi hahaha però això no passarà. Aquí ja entrem un altre cop en el terreny de les fantasies. 

A G. que ni se li acudeixi apropar-se més a mi ara. Que ni ho somii. 

Avui estic molt trista. Però per sort ja puc fer altres coses a part d'estar trista. Però ho estic. I molt.