Someone like you

G. no és la típica persona que m'agradaria, diguéssim que no seria "el meu tipus", o una persona amb qui em fixaria així d'entrada. Tot i q ja em van flipar una mica els seus ulls quan la vaig conèixer amb mascareta...vaig trigar pràcticament 2 anys en fixar-me en ella.

No recordo que m'hagi agradat ningú físicament com ella o, no sé, amb aquesta energia, o d'aquesta manera o no sé com dir-ho. Algú amb un cos tan gran, tan tou, algú amb aquesta energia quasi maternal, algú amb aquesta pau, algú amb aquesta pell blanquíssima, algú amb aquest estil de vestir tan personal, amb aquest gust exquisit...Em sento com si mai abans m'hagués atret ningú. Com la primera vegada que em va agradar una dona, que tot era diferent i semblava que sentís tot per primera vegada, tot  i q abans ja m'havia penjat molt fortament de nois, no és que descobrís que m'estava enganyant a mi mateixa fins llavors, no. simplement, es va obrir un nou món, una mena de sentiments iguals però diferents. Doncs ara és com si passés el mateix. Com si, com que no ho he sentit fins ara, no pogués tornar-ho a sentir. 

Sento que ella ha canviat alguna cosa en mi, que veig en ella algo que mai havia vist en aquest món.

La seva abraçada...no recordo això de ningú. Amb la meva parella més llarga...al principi, fins i tot abans de liar-nos, ens abraçàvem molt però era diferent, era jo qui l'abraçava a ella i ella s'abraçava a mi. Jo no m'abraçava a ella .No m'abraçava ella a mi, com G. quan em salvava cada dia amb les seves abraçades que li suplicava. 

 No crec q G. mai entengués això encara que l'hi digués (que no ho faré) però que va ser una realitat i ho vam viure és un fet. 

Ja passava una mica molt abans que ens abracéssim, molt abans que jo li digués que estava penjada d'ella. Jo ja percebia algo raro i incomprensible, podeu repassar els posts,  i va seguir passant molt de temps. Fins que...no sé. Fins que suposo que se'ns va escapar de les mans.

I ara em sento de lo més desconnectat del món d'ella, excepte quan la miro als ulls, q si fos una peli desapareixeria tot el que hi ha al voltant i aniríem a càmera lenta. Però quan deixem el contacte visual s'acaba tot. Per part seva i...lo més trist...per part meva. Estic cansada. Només tinc ganes d'estar sola. 

Uf, i demà torna a ser dilluns. Només demano, sisplau, si és que es pot demanar, un respir als guionistes, ja no més sustos i més sorpreses, ja em fa prou mal anar sentint tota l'estona que se n'anirà amb un altre i fent el compte enrere. Tothom esperant les vacances i ella esperant ja sabem què, és que tinc ganes de no tornar-li a parlar mai més. No ho suporto.