El que fa tenir son...

 Que estic com una cabra i vaig d'un extrem a l'altre? Sí.

Que el meu cervell fa processos cada cop més depressa? També.

Ahir al vespre vaig pensar: què  ha canviat? Res. Ja sabia que estava amb el paio aquest (de merda -permeteu-me- l'odiem totes, oi?) i que tard o d'hora quedarien. El fet que se'n vagi un dia a estar amb un altre em pot remoure i em pot provocar una gelosia que se'm  menja les entranyes però en realitat no canvia res. Igualment no estarà amb mi. La relació entre ella i jo no canvia gens.

Total, que aquest matí he arribat allà al cafè (es veu que ara ja és cosa de cada dia venir fins que l'esperi i llavors deixi de venir, la qüestió és tornar-me boja, no sé) i ella ja hi era i entre això i que  jo anava mig zombie (perquè he dormit poc) m'ha entrat una tonteria i una borratxera de la son...que ens ha entrat un bon rotllo com feia mooooolts dies que no teníem. I hem estat xerrant molt i rient i em preguntava per converses que teníem a mitges de feia dies. Estàvem com jo vull estar. Així i res més i res menys. 

I era tot tan fàcil i bonic. Era molt bonic adonar-me que totes dues volíem estar en la connexió i el bon rotllo. Es tracta de trobar el punt en què totes dues estiguem còmodes. No sé, jo només ho sé fer així.  No puc deixar-ho estar, suposo que ja s'ha vist. No puc desconnectar així com així quan he connectat amb algú. 

Fins i tot m'adono que ha marxat de la cabana. Que no tinc fantasies amb ella. No és que no m'agradi, no és que no senti res però és com que no vull anar per aquest camí. No vull perquè no puc...no sé si m'explico. 

En fi. Que avui estic contenta i SISPLAU deixeu de donar-me sustos de mort i que pugui continuar per aquest camí que vull saber on em porta. En pau, tranquil·litat, harmonia i alegria. 

Igualment em feia il·lusió notar lo diferent que estic perquè m'ha preguntat pel jersei que em vaig comprar com el seu i m'ha dit si ja el tenia i li he dit que sí i diu, ja el portaràs un dia. I he pensat. No, és que aquí no el vull portar per anar igual que tu (bueno, no son iguals, però son semblants), me'l vull posar el cap de setmana per a la MEVA vida - sense tu, ja que no hi vols ser...-. 

És el fenomen vampíric. Ella em dona emocions i jo les vampiritzo i me les quedo. Jerseis, cançons, olors, llocs, llibres, poesies, frases...no sé, de tot. M'ho quedo per mi per sempre.