Com una Sandy de Grease...em sento així.
Avui només volia estar amb G., és igual, al seu costat, veient-la, encara que no ens diguéssim res d'especial, al mateix espai...sentia que només m'interessava la seva persona de tot el món.
Només ella em tranquil·litzava i em consolava. La seva existència i saber que la tornaria a veure en algun moment del dia.
Avui hem estat bé, naturals, a gust, xerrant però sense jo estar pesada ni a sobre seu o massa eufòrica només de veure-la...només em sentia tranquil·la. Només volia això. Posar-me al seu costat com un gatet, al seu costat i continuar amb la meva tristesa i el meu procés, però al seu costat.
Aquests dies em feia molta ràbia pensar que jo li feia pena però avui ho volia. O sigui, no he fet res per fer-li pena però era en plan...abraça'm perquè ho necessito. No li he dit ni he propiciat cap situació ni cara ni comentari ni res que ho fes pensar però per dins em sentia així.
Fins i tot hem estat xerrant animadament d'una cosa i he descobert que fa 5 anys vam estar un dia en el mateix lloc, n'he buscat les fotos i he confirmat que sí (tot i que no hi surt...jeje,..hauria estat guai).
Però la meva reacció no té res a veure. El meu cervell no ho aprofita per tenir una cosa més en comú i per tornar-hi a xerrar. Simplement m'ho guardo per mi. Tampoc en trauré res de dir-li res. Ja estic esgotada de dir coses de mi cap a ella per mantenir la connexió.
Com en l'últim post que vaig escriure sobre ella. Ho veig, ho observo, ho agraeixo i ho deixo passar. I així fins que desaparegui de la meva vida i se'm passi.
La veritat és que la seva presència, les seves paraules i la seva proximitat retrobada i tranquil·la em curen i em fan sentir bé. Només necessito això. I després posar-me com un cargolet a plorar perquè algun dia s'acabarà.
En fi. Avui toca això.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada