La porta tancada

 Estava impacient per redactar aquesta fantasia.

Avui he pogut tornar al modo passar d'ella i només mirar el seu cul i pensar que ojalà no em digui res i no em distregui de somiar amb ella...

M'he quedat un moment sola amb ella a les fosques (la còmplice m'ha fallat) però he marxat sense dir res ni pensar en fer res. Estem així.

Però mentre era allà només pensava en la fantasia d'ahir i la recreava en el meu cervell mentre mirava el seu cos escultural, els seus cabells i les seves mans...buf.

Ahir a la nit, dins el meu cervell que ha recuperat la capacitat de fantasiejar, G. i jo ens havíem quedat tancades accidentalment en una sala (visualitzant quina), la porta s'havia trencat i ningú la podia obrir, ens havien dit que no podrien venir a obrir-nos fins al cap d'una hora.

Ehem...una hora dona molt de si. Així que en aquell moment, sense ni pensar cap de les dues, veiem clarament que teníem en safata el nostre moment. 

Com en un somni, G., m'apropo cap a tu que estàs recolzada en un moble i t'acaricio els cabells...sense ni pensar que m'has dit tres mil vegades que no, et faig un petó perquè tot flueix i tu me'l tornes i m'abraces.

Oh, per fi, després de tant de temps de desig! Això és el millor que pot existir.

Sense ni treure'ns la roba ens colem les mans per dintre. Per dintre del teu jersei verd amb caputxa i per dintre de les teves malles que em tenen boja.

I tu coles les mans per acariciar la meva pell també per dintre de tot. De tot. 

Sento tot el teu cos en contacte i amb prou feines queda espai per les nostres mans que estan al mig acaricant a l'altra fortament...

Mous els malucs per topar amb la meva mà que boja et recorre tota i mentre et faig petons al coll explotes de plaer i continues fent-me petons...i no pares de tocar-me una vegada i una altra i rius i somrius...tot en silenci, només sento la teva respiració, per si algú ens escolta des de fora...

Després ens quedem abraçades molt i molt fort i continuem fent-nos petons tendres a les galtes, als llavis, als ulls, a les mans...i per tota la pell que ens queda disponible un cop ens hem tornat a posar bé la roba, sense treure-la. 

No podem parar de somriure i ens caguem de por de no saber quina cara fer quan obrin la porta. 

I avui, a la vida real...jo mirant-te i pensant això...em venia aquest somriure als llavis...i només pensava...no molesteu, se somia.