L'enèsima conversa

 No sé si vau llegir l'última línia del post anterior però jo quasi vaig INFARTAR.

Em va dir que potser MARXAVA de la feina la setmana que ve, marxava definitivament. 

Bueno, vosaltres no infartareu perquè ja us dic ara que NO marxa però jo fins aquest matí a mig matí no he sabut la resposta i el meu procés en una tarda, una nit i un matí ha sigut guapo, guapo.

Primer vaig començar a plorar desesperadament. Menys mal que estava sola. Com que t'en vas??  També he plorat tot el trajecte de cotxe fins allà. 

Quan vaig sortir una mica del shock, no sé com, em vaig recompondre i em venien mil idees al cap i mil escenaris i situacions possibles. Fins i tot ja tenia el regal de despedida preparat. 

Total...que la conclusió a la que vaig arribar al final és una mica en la línia del que deia ahir: que jo vull que estigui a la meva vida. I que m'ho vull començar a currar des d'ara, no esperar a que marxi de la feina (que marxarà). 

En resum, que he anat a dir-li. Al matí ja li he dit que després havia de parlar amb ella i m'he autoaixecat la restricció d'anar a la nostra "cita". La companya còmplice, ja li he dit que avui sí i ha marxat. 

Primer li he dit a G. que què? marxes o no? - ja sabia que no perquè abans n'havia parlat amb la companya còmplice  i  li havia dit q no, i ella m'ho ha dit a mi-  i m'ha dit que no i blablabla totes les raons i tot plegat. I vale, molt bé.

Però jo no venia a parlar d'això, li he dit. Sinó que precisament de pensar que potser se n'anava de cop i d'adonar-me que marxarà (que ja ho sabia) he sabut clarament que vull que estigui a la meva vida, que sento una connexió molt forta amb ella i que penso que quan estem juntes estem molt bé i que no vull que ens ho perdem per barreres que poso jo i per barreres que posa ella. 

Li he dit que al concert de dissabte hi volia anar amb ella, en realitat, i que no li vaig proposar perquè estava com estava i tal, però com que em feia ràbia a mi mateixa perquè jo hi volia anar amb ella, que el meu impuls era aquest. Volia dir-li, vaja, perquè després ella també hauria dit la seva. 

Aviam, barrejo coses però estic intentant estructurar la conversa dins el meu cervell. 

M'ha dit que ella potser no em deia coses perquè jo no...perquè jo no...i dic: perquè no em faci il·lusions...i diu que perquè no em confongui. I li he dit que això és cosa meva. Que som amigues i ja, ella no s'ha de responsabilitzar d'això.

Ah sí, ja sé d'on venia això, jo li deia que no sabia si proposar-li, si no i m'ha dit que no vol que res sigui forçat i jo he dit que jo tampoc volia que fos forçat cap enrere, com això del concert. 

M'ha parlat molt d'ella, això m'encanta. Diu que és molt apalancada, que no va mai enlloc ni fa res (cert). Després he pensat que li podria haver parlat de la cabana jajaja no descarto fer-ho. És que vull dir-li tot...jolin...Precisament tinc aquesta fantasia amb ella perquè justament és el que m'agrada, la seva pau, la seva tranquil·litat. Passar-nos les hores a la cabana sense fer res, només menjant xocolata davant de la llar de foc i fent l'amor...aix, és la millor fantasia que he tingut mai...i encara dura. 

Li he dit lo de que jo volia saber com estava ella. I m'ha explicat l'estructura de la seva vida perfectament blindada on no hi cabo ni com a amiga, perquè tot li fa mandra. Bueno, jo en dic por, però és igual el nom que li posis. Que no vol sortir, vaja. Q tot li va cap endins...dic ja...

Li he dit que havíem de quedar un dia ella, jo i la companya còmplice, que allà hi havia una energia que havia de petar per alguna banda i ella dale amb que és molt apalancada. Joder, G., carinyo, comparteix-te una miqueta. 

Si és que jo només em vull apalancar amb ella jajaja (ara encara més).

Se m'obre un nou món de possibilitats. Perquè si cap de les dues tenim por, què ens impedeix que vagi a casa seva (ja, que no s'hagi ni de moure) una tarda a prendre un te? Què ens impedeix estar juntes per no fer res? O anar alguuuuuun dia a alguna banda. 

Aquest matí, quan he arribat i encara no sabia si marxava o no (tot i que sospitava molt fortament que no) jo estava tan normal. Si fins i tot portava aquell jersei que li queda tan bé (que en principi semblava que no feia per ella i sí) i li he dit que me'n volia comprar un de la mateixa pàgina i  n'hem estat parlant  i li he demanat quina talla era el seu i m'ha dit: té, emprova-te'l. 

Això mereix un altre paràgraf. M'anava perfecte. La seva roba em va. Sé que és una xorrada, però m'encanta aquesta dada. 

El que volia dir és que la meva actitud tot i  pensar que marxava o que havia estat a punt de marxar, amb ella era la mateixa. Que veig que la puc mantenir i sostenir. I és on vull estar!

Després de la conversa, ja que estàvem li he dit: i ara em fas una abraçada i ens hem abraçat molts cops, esclar, perquè quan començo no puc parar (això també li he dit, i que per això no vaig). I jo he dit "joder, tia, és que és molt fort!" i em diu " el què?" i dic "això!" i l'apreto més fort i afegeixo "no ho notes!?" amb to de...com pot ser??  I ella....no!

Que fort, és que per mi no és una diversitat de sentiments o no sé com dir-ho sinó simplement de PERCEPCIÓ. Hi ha una cosa; jo la percebo i ella no. I així ho dic tal qual.

Estic contenta perquè a la conversa d'avui no m'ha dit que no. O sigui, el no ja estava dit i s'està digerint, hem parlat com de sí. Com del que sí que és, del que sí que volem o vull jo...i jo què sé...ella segueix la veta...o no... però que allà està. M'explico fatal...

M'ha parlat un altre cop del seu amant (quan m'ha fet el retrat robot de la seva vida) i...fillmeu...semblava que parlés del butanero. Que bueno, en tot cas ja es veurien un altre dia que si tal dia, que si després de no se què... i que si no ja ho deixaven per l'estiu. No ho entenc. Una vez al año no hace daño? Et veus un cop a l'any per follar i ja? Mira, en sèrio...no es pot ser més témpano de hielo. 

No sé, jo vull seguir igual que estava i anar fent.

Amoret, vine demà a fer el cafè. No vindrà, que ara és massa previsible, millor anar-me donant microinfarts de tant en tant, quan ja pensi que és impossible o jo em distancii o no em convingui...o algo així. En fi.

Tot igual.