No eren engrunes

 Sabeu? El que em donava G. no era res de l'altre món, val. Sempre va ser com que es va deixar fer tot el que jo feia, sempre va ser com que em seguia la veta, sempre va ser com que em va donar coses molt normals que segurament jo dono a molta gent, amics, companys...però sabeu? 

Això que algú podria pensar que eren engrunes, MIGAJAS, que sona més despectiu...quan queia sobre meu, a la meva vida en aquest moment, en la meva persona, en el meu ésser no eren engrunes de res, jo tampoc no volia res amb ella, cap relació de parella ni res, jo sé que això és impossible; és més, penso que jo tampoc ho voldria perquè som molt incompatibles en moltes coses i sé com està tot i sé que mai podria canviar prou com perquè es convertís en una relació de parella tal com l'entenem. 

Però, sabeu? Tot el que venia d'ella feia brillar el meu món. Aquestes petites coses eren per mi com purpurina, i així tota la resta de coses eren més boniques i més interessants i més brillants, només perquè ella hi havia posat la mirada, un comentari, l'interès o la simple escolta. Només perquè em sentia especial per ella i sentia que teníem una connexió. I la teníem. Podria enumerar mil coses que va fer que no eren "perquè li sabia greu per mi", encara que sigui la seva excusa per justificar-se.

Ella m'ha donat coses que no m'ha donat cap parella o amant. Ella m'ha donat moltes coses que sempre havia somiat i moments inesborrables. Potser el meu error va ser voler-ho estirar en el temps quan ja no donava més de si. A l'estiu vaig decidir que tiraria milles i que ella ja em pararia. I em va parar. Ara ja és igual. S'ha espatllat i mai tornarà a ser com abans. 

Ja sé que ja ho vaig dir però ara sense ella, sense aquesta purpurina,  tot està gris, apagat i de color de gos com fuig. I molt, molt, molt trist.