Doncs passar passar no ha passat res de res a part de que G. podria parar d'estar tan preciosa i ser tan sexy i deixar-me un respir...però vaja, no crec que això s'esdevingui.
El que volia compartir és el que he pensat avui. I és que m'ha agradat tant sentir-me així, m'ha agradat tant comportar-me així i sentir així que ara no vull parar mai més.
Sé que sembla una mica com de suïcida psicòpata masoquista...però és que jo soc així d'intensa i salvatge i sento que en les meves relacions i amors anteriors mai ho he pogut ser. Mai he pogut ser com realment soc. I fins aquí hem arribat.
No sé com es fa perquè el meu jo complaent no em deixa veure-ho però sé que es pot. I a partir d'ara, la propera persona que sigui la protagonista de la inicial dels posts em veurà així. No recularé davant de res.
El que més mal em fa de tota aquesta història amb G. és no poder-me mostrar com soc, com em sento, haver-me d'estar reprimint i refrenant i no poder actuar com em surt. Quan més feliç he sigut és quan he tirat milles, quan m'he expandit, quan he fet el que em sortia i el que em demanava el cos. Quan no m'obeïa, recordeu? Doncs així vull viure l'amor a partir d'ara. Com mai l'he viscut.
Repeteixo: no sé com es fa però n'aprendré.
3 comentaris:
Justament és quan t'obeïes, quan et deixaves ser tu... reprimir-se és horrible! Costa, però s'aprèn (o això diuen)
Doncs que s'obri la porta i que torni a sortir el "tu" que et fa feliç.
Aferradetes, nina.
Sí que tornarà però serà cap a on jo cregui que puc existir així. I si no puc, tornaré a canviar de direcció...
Publica un comentari a l'entrada