Monosíl·labs

 Aviam.

Com explico el dia d'avui? 

Estava tan trista...tant...i pensava jolin, els guionistes podrien canviar ja les indicacions d'estat d'ànim del personatge? La situació no canviarà, és trist, sí, no és el que jo vull, ho sé però estic  tristíssima, no s'acaba aquesta tristor. 

Per motius naturals he estat algunes estonetes a prop de G. i ja se me n'anava el cos un altre cop cap a ella, no me n'adono i estem mirant el mateix mòbil amb la cara a 4 dits de distància. Avui fins i tot m'he sorprès jo: què fem tan a prop? Suposo que amb altra gent també em passa i ho trobo normal però clar, amb ella m'afecta. Després he hagut d'agafar una cosa que estava sota les seves cames (ehem) i després quasi topo amb tot el seu cos sense voler, mare meva, com un iman. És algo físic. Potser és física quàntica, que ve a ser una mica com la física que no s'entén.

Després m'ha tornat a dir que li havien ofert (per tercer cop) marxar de la feina i ha dit que no. Hem parlat una estoneta de tot això, tot molt natural, orgànic i fluid. 

Jo, dins de la meva tristor, sempre contenta de parlar amb ella, sentir la seva veu, veure-la...ja sabeu...és així. 

El meu cos avui em demanava un altre cop molt fortament que m'acostés a ella. Fins i tot per uns moments he considerat la opció d'anar-li a demanar una abraçada. Sense dir res més. Només dir-li: em pots fer una abraçada? I després marxar. Però no, no, prefereixo no fer-ho perquè després és pitjor. Però notava el meu cervell maquinant algo per anar cap a ella, algun missatge per enviar-li per la tarda...el que passa és el que deia l'altre dia, q sento que ja he gastat totes les cartes, ja no sé què dir. 

Però em sentia contenta d'haver recuperat aquestes ganes d'anar cap a ella perquè quan se me'n van, em provoca encara més tristesa de la que ja tinc per la situació en si tal com és. 

Llavors ha arribat el moment estel·lar perquè quan jo ja havia plegat m'ha enviat un missatge per preguntar-me una cosa de demà que, considerant que al nostre xat del watsap hi ha ECO del temps que fa que no ens diem res, no era algo (opino) imprescindible que hagués de saber en aquell moment ni qüestió de vida o mort. Però bueno, que no passa res, tot normal.

Aaaaaaara arriba el moment que fa temps que li tenia ganes perquè li he contestat amb un puto MONOSÍL·LAB! No és per venjança, no és per rencor. És per protegir-me. "No". Aquesta  ha sigut la meva resposta. 

Us penseu que no em moria de ganes de preguntar-li: i tu? O bé: per què? O alguna cosa que pogués continuar la conversa? És clar. Però no em dona la gana. 

Ja feia dies que ho pensava: quan s'il·lumini i em torni a enviar un missatge (que ho farà) li penso contestar així. Per què? Doncs perquè jo també tinc dret a mantenir les distàncies. 

Em sento orgullosa no pas de poder actuar així sinó que aquesta sigui la manera que em surti natural. Si a ella li importa tres raves la relació amb mi doncs es quedarà igual. I jo estaré més tranquil·la dins de la meva tristor absoluta pel fet de que a ella li importi tres raves. Ho sento, aquesta frase és una mica un galimaties però espero que ho entengueu. I si li importa la relació, és hora de que es manifesti.

Res, que em sento orgullosa de passar d'ella i molt contenta de que me'n doni la opció, també. Perquè clar, passar d'ella quan ella passa de mi no m'aporta res, és que no em queda una altra. 

Bueno, i així ha estat el dia d'avui, demà qui sap. Guionistes?