Avui m'ha tirat una mica de purpurina.
Mireu que em conformo amb poc...
M'ha fet pensar en una cosa. Jo vull una parella o una amant a qui quasi no vegi mai.
M'explico. Jo vull fer la meva vida i les meves coses plenes de purpurina gràcies a l'amor i després vull un lloc on poder tornar i sentir-me segura. I vull estones amb aquesta persona, esclar, però no vull que estigui a tot arreu i amb tothom i a totes hores.
Val, potser ho dic perquè vinc d'una relació molt absorbent i agobiant però la meva primera "relació" era a distància i jo era com super feliç fent les meves coses i després enviant-li un missatge i dient-nos com ens havia anat el dia i sabent que ens estimàvem. I després veure'ns de tant en tant...però clar, no sé com hauria acabat perquè va anar fatal.
Per això ara soc super feliç quan puc fer les meves coses i la meva vida i G. simplement em tira un polsim de purpurina perquè tot brilli i jo pugui ser feliç.
Que s'acabarà quan no treballem juntes? Hi compto. No és el que jo voldria, ja li vaig dir, però amb la seva resposta...sé que no serà. És com un amor d'estiu (però d'hivern) i sé que hauré de passar cinquanta mil vegades pel dol fins que marxi de la meva vida. Però ara és així.
Amb esmorzar al seu costat i les 4 frases que m'ha dit i l'actitud aquella que detecto i que sé que no vol dir res però sé que m'alegra...ja tinc el cap de setmana fet.
A part dels fenòmens paranormals perquè AVUI m'havia llevat com contenta i tot (des de fa segles), fa dos dies que M'OBLIDO la seva polsera que és el meu objecte de transició. Doncs avui que es podria dir que estava "bé" (entre moltes cometes perquè tinc moments de tot) ella estava així. D'aquesta manera que no vol dir res però que és la manera que m'agrada, que em fa sentir connectada a ella i que em permet com allunyar-me'n i seguir amb la meva vida. Avui ella estava en actitud purpurina.
Però la meva actitud no pot canviar passi el que passi perquè si no, tot se'n va a la merda.
Vaig a continuar somiant que un bon dia es desperta i s'adona que m'estima. Juajua.
2 comentaris:
No sé on vaig llegir que les relacions (els sentiments d'una persona cap a una altre) quan son profunds de veritat, son/serían recíprocs. A cop d' ull sembla una estupidessa, i que de fet no solen ser-ho, pero jo ho vaig entendre com que ho serían de no ser pels malentessos de la vida (inevitables), pels obstacles que impedeixen coneixer's de debò, per les confussions, la falta de capacitat per veure etc. En realitat no veig per que hauria de ser així, més que per aquesta sensació de certessa que es té quasi sempre quan estás fins les tranques d'algú de que si s'adonés sería mutu, i per això t'aferras a una imaginació on tot va be, perque en el fons creus ni que sigui irracionalment que en realitat, si es treies del mig tot lo que ho enturbia accidentalment (contradint la realitat), sería recíproc, així que la nostra imaginació en realitat es d'alguna manera certa, més certa casi que la realitat. Algo d' això em passa al menys a mí, ni que jo mateixa m' adoni que costa defensar-ho racionalment i que posiblement no sigui així. Perdona la chapa XD
Yo
No sé qui ho va dir però no puc estar-hi més d'acord. Potser sempre no, però en alguns casos...100%. És la meva teoria de que quan sembla que hi ha feeling és que n'hi ha. Ara, després cadascú decideix què vol fer amb el feeling.
Publica un comentari a l'entrada