Tornar a somiar

 Torno a somiar somnis impossibles, potser desfaig el camí enrere i un dia tindré un somni en què ja no m'agradi...qui sap. 

Somio que no sé com, de cop ella ve a mi. Que un dels moments en què la veig tranquil·la i somrient i jo estic tan fresca pensant que res te a veure amb mi, va, s'incorpora i em fa un petó. 

Ho somio i alhora em fa gràcia perquè ho veig tan impossible com si de cop comencés a somiar que soc astronauta. 

Ho somio no tant pel petó (que també) sinó per la conversa que tindríem després. 

En aquest somni, potser ja hauria tornat de la seva trobada super romàntica nyenyenye amb el carallot aquell i quan em tornés a veure potser veuria alguna cosa que abans no havia vist. Alguna cosa que només troba en mi (com jo només trobo en ella). 

Potser acabaríem sent amants platòniques, com jo ja deia fa temps. Tenint aquesta relació especial i prou. Fer-me un petó com per desfer tots els malentesos i tornar a quan ens abraçàvem com si res, quan ens abraçàvem d'amor i de connexió. Quan ens abraçàvem d'expressar allò que estàvem vivint. Quan jo li feia petons i es deixava però ella també me'n feia a mi. I es desfeia de tendresa quan jo caminava cap a ella i m'hi abraçava i sospirava...i després ens enviàvem missatges sobre el trànsit o sobre el nostre horòscop compartit. I jo volia més sense adonar-me que ja tenia molt en comparació amb perdre-ho...

A la conversa imaginària jo li diria que què vol i que què li ha passat. I ella potser em diria que no ho sap i em miraria als ulls. No  sé pas què faria. Ara mateix tinc la sensació que la tornaria a cagar. Però en la imaginació, on tot és possible, jo podria respectar els seus límits, anar al seu ritme i arribar fins on totes dues volguéssim. Abraçades? Doncs abraçades. Cites? Doncs cites. Contacte indirecte, doncs contacte. Petons? Doncs petons. Agafar-nos la mà? D'acord. I així petita cosa a petita cosa. Com m'agradaria gaudir de cada petita passa i que durés infinit, que no tingués final...anar fent tan a poc a poc...tan...que tot fos com una dansa al llarg del temps. I tot el temps entremig de cada petita passa estaria plena de purpurina, també. 

Em cau tan malament ara mateix i alhora està tan bonica...encara vull ser el teu gatet. Vull fer-me bola i que m'acariciis l'esquena però no em diguis res. Ni dir-te res jo a tu. Si tindran raó quan diuen que soc com un gat...tal qual. En plan "humana, calla i fes-me carícies".

Quina alternativa tinc? Oblidar-la? Amb aquesta olor? Vahomeva. Oblidar-te és com anar en bicicleta.