Coret

 Com era d'esperar, aquesta setmana és especialment de muntanya russa.

No entenc com sent la situació exactament la mateixa, puc llevar-me tan malament enfonsada en la misèria perquè se'n va amb un altre plorant en plan drama clàssic i que passi el dia i surti normal. O sigui, sense que la cosa em faci il·lusió però pensant...bueno, doncs val. 

Algun dia em regularé...canviaré el nom del blog per "diari d'una boja". 

Però com que de moment no l'he canviat us explico una fantasia que no descarto dur a terme perquè...ja explicaré per què. 

Tinc un coret petit, com una pedreta en forma de cor i vermell (que és de plàstic però perquè ho visualitzeu). El tinc a la feina a l'espera de donar-li una utilitat algun dia. Era el regal de despedida si marxava, potser ho serà quan marxi però...

Avui pensava que el divendres, quan se'n vagi directament de la feina a veure al seu NÒVIO (o sigui, cal tanta crueltat? Tant d'acarnissament?) agafar el coret i posar-li a la butxaca de l'abric. Sí, l'abric que vaig a abraçar quan em sento malament (o "diari d'una psicòpata). 

Per què no descarto fer-ho? Doncs perquè seria super bonic per mi que de cop fos allà i descobrís el coret i pensés que li he posat jo perquè al matí no el tenia (esclar). 

Per què no descarto fer-ho? Perquè segur que no em dirà res ni si he sigut jo, ni per què li he posat, ni res de res, per tant m'estalvio com donar explicacions, no sé, tot queda com en el món dels somnis, com si no fos real. Tampoc mai sabré segur si l'ha trobat o li ha caigut sense voler o si ni ha pensat que era meu ni res. A més quan ens tornem a veure ja haurà passat una setmana, així que ja estarà passat. 

Per què potser no ho faig? Perquè potser se sent malament (jo què sé, com que exactament tampoc sé com se sent...) i perquè ara que estem tan bé, no vull tornar a treure el tema i que es torni a allunyar. En realitat tampoc no en trec res de donar-li el coret. 

Però ha sigut bonic mentre he pensat que se'l trobava i de cop pensava en mi. Jo què sé. Això ja està massa enllà en el món de la imaginació, ja més que imaginació és deliri. 

En sèrio, és que estem tan bé que on he de firmar perquè sempre que ens veiem estiguem així? Només afegiria que ens puguem continuar veient. El que li deia d'estar a la meva vida quan ja no treballem juntes...uffff.

Avui hem rigut amb la companya còmplice perquè G. estava dient així com de lluny algo de "estrujar" i jo li he xiuxiuejat a l'amiga: per què no m'estruja a mi? I vinga a riure després amb l'estrujar (la còmplice és una catxonda). M'entren ganes de dir-li: però que no la veus??!!!! No, clar, no la veu amb els mateixos ulls. 

En fi, demà un altre cop a la muntanya russa. Menys mal que només queden dos dies de la setmana de la muerte. No sé si divendres a mig matí m'agafarà un mal de panxa i hauré de marxar a casa perquè és que en sèrio...

Ah, i un altre fart de riure: una altra companya innocent que no sap res diu: tu el que hauries de fer és anar al viatge aquest! I jo no podia parar de riure. La còmplice ho ha pillat però tampoc sap la magnitud de la tragèdia. Deia "si, totes tres a l'habitació" i jo pensant...filla, si tu sabéssis...Faig un trio amb ella i el seu nòvio? O què? De fet aquesta fantasia ja va ser un post...en fi, el que deia, que menys mal que ric per no plorar...

Demà veurem.