L'estimo així

 L'estimo així i no puc fer-hi més. Així com percebreu amb els fets (res de l'altre món) que han passat avui. 

Al matí m'ha dit que ahir li havia costat molt adormir-se, que es va desvetllar i després no podia dormir i que el cor li anava a cent. Siusplau...no em parlis de com batega el teu cor que moro de tendresa...

Jo ja amb l'atac de cursileria corresponent però aguantant el tipus.

Després unes companyes m'han explicat una cosa que li havia passat ahir a G., de la feina. Una mica xungui. Res greu però com de mal rotllo...

M'ha entrat com una cosa...unes ganes IRREFRENABLES d'anar a dir-li que no ho sabia (ahir no em vaig enterar), de fer-li una abraçada, de preguntar-li com estava i sobretot, sobretot, de dir-li que ara entenia per què no podia dormir ahir. "La cosa" no és molt greu però sé que és algo que li afecta bastant. 

Em sentia una mica...mmm...no sé...no sé com em sentia però em sabia greu que m'hagués dit que no podia dormir i jo no ho hagués relacionat amb això que va passar (perquè no ho sabia, clar). 

Total, que l'he anat a buscar i no l'he trobat. He seguit amb la feina però amb el runrun a dins, com una ansietat...quan he pogut he tornat a anar-la a buscar i llavors sí que l'he trobat i li he dit.

Tia, que no sabia això que va passar ahir! I ella ah, ja sí, blablablabla..parlant-me de la cosa en sí. He vist que tampoc estava com tan afectada, diguéssim.

Però li he dit "ara entenc per què no podies dormir ahir". I oh, aquí gir de guió inesperat. M'ha contestat: 

Sí? Ah! Vols dir?

Com dient...tu creus que era per això? No se m'havia acudit/no n'era conscient.

Hem seguit parlant de la cosa, n'hem parlat també amb una companya que ens hem trobat...estàvem a un lloc de pas i quan ella ja se n'anava i jo estava darrere seu s'ha girat i llavors sí, li he fet un petó i una abraçada. 

A part de quasi desmaiar-me de tornar a ensumar el seu cabell directament...a part...necessitava TANT expressar-li això així. Necessitava fer-li suport amb això que li havia passat, necessitava abraçar-la més que l'aire que respirava. 

Per sort, que bé, ho he pogut fer.

Continua sent tan orgànic que ens fem petons i abraçades...continuo trobant SOTA ZERO resistència corporal...que després pensava...és que si tot anés així, així, així...em puc imaginar que ens féssim un petó a la boca sense adonar-nos-en. Que no ho farem, eh? Però en quant a sensació corporal és així. 

Perquè jo pensava, la vull abraçar per fer-li suport però li he agafat el cap, li he fet un petó a la galta preciós i ens hem abraçat com sempre de bé...quina llàstima, en sèrio. Sento tan fortament lo que estem desperdiciant...

Però bueno. Repeteixo, tot això no canvia res. Així que podeu rellegir el post d'ahir i jo m'he de continuar mantenint en el meu lloc. És així. Continua el repte.

Demostració empírica una vegada més el q li costa a G. estar en contacte amb les seves emocions. Que m'adoni jo de per què no podia dormir i li anava el cor a tope (diós, moro de tendresa cada cop que ho penso i se m'accelera el meu) abans que ella...

Vull que aquesta connexió duri sempre. Però sé que no serà. Perquè quan no ens veiem s'haurà acabat. Punt.

I el títol del post: sí, l'estimo així. L'estimo de que si em diuen que ho ha passat malament vull CÓRRER a abraçar-la. Literal.