Olor

 Em podeu dir per què la seva olor M'EMBORRATXA d'aquesta manera? És mol fort...és que tinc com una sensació estranya a la gola...i crec que és de tant ensumar. A més, és que no para de deixar roba seva escampada per tot arreu (no sé per què però m'encanta. M'encanta que es faci la perfecta i sigui una miqueta desastre, em moro de tendresa) i clar, m'obliga a ensumar-la quan ningú em veu. 

Estic malalta? Molt.

No hi hauria una manera d'embotellar aquesta olor? No. Segur que ni que utilitzés el mateix detergent, sabó, colònia i tots els mateixos productes mai aconseguiria aquesta olor perquè no és una olor d'algo en concret, és olor D'ELLA. És la olor que fa el seu cabell, la olor que fa el seu espai quan ella hi és, la olor que fa la seva roba (of course) i la seva pell...buah...és que hi vull bussejar. 

Vinga, per al vostre interès...perquè el meu no...us explico el que he percebut avui. Dic que no és del meu interès perquè ja no m'afecta ni m'alegra ni em consola  ni res. És més, al final penso que és producte de la meva imaginació...tot i que jo ho percebo amb els sentits. 

Doncs avui he estat una estona parlant amb ella d'un parell de coses (neutres, diguéssim) però és que anava parlant, mirant-la als ulls i pensava...per deu...PER DEU!! És que surt foc de les nostres mirades!! Sabeu que quan no en surt també me n'adono però és que avui notava que jo anava "apretant" amb la mirada (no sé si això es pot fer)  i que els nostres ulls s'anaven encenent. Al final he dit una cosa...res, que ha tingut una idea i li ha semblat bona idea...i se li ha il·luminat la cara i ha sigut com la culminació de les mirades...que s'ha posat vermella i tot. Mare meva...si sortís...però no sortirà. Llavors he marxat perquè he pensat...marxa; marxa! Perquè...i li he tocat el cap. No recordava el tacte excels dels seus cabells. 

Deu meu, necessito tornar a tocar-la molt fortament. Però no ho faré. 

Estic en un pou sense fons de tristesa. A més això que deia, tot i que hàgim parlat avui tan bé, després hàgim tornat a parlar i s'hagi emocionat molt amb una altra cosa que li he explicat i que fa mesos hauria pogut ser un dia super bonic...avui no ho era. No surto de la tristesa perquè ja no em crec res, ja no tinc esperança. 

Era la idea...perdre tota esperança però no sabia que tot això vindria acompanyat de tanta tristesa. 

Aviam, no patiu per mi perquè aquesta tristesa al llarg del dia la puc vestir d'altres coses i d'altres estats d'ànim i vaig fent...avui millor que ahir, per exemple. Però a la que deixa d'haver-hi res a sobre, què surt? Tristesa. Tristesa, tristesa i tristesa. És com si m'estigués banyant en una piscina de tristesa. 

Buah. I percebre lo preciosa que és, lo molt que em fa sentir AQUESTA PERSONA i saber que podem estar bé...encara em posa més trista. 

No em digueu que passarà perquè ja ho sé perfectíssimament i no em consola gens. Ho sé segur, no podria estar-ne més convençuda. 

Aviam si demà vaig a una festa...jo què sé...