Contrista

 La primera trobada post-Carta ha sigut, com era de preveure...com si res. 

Està bé això, escriure una carta d'amor i continuar com si res...per les dues parts. 

Però jo no puc evitar percebre la brillantor dels seus ulls, el seu mig somriure que sembla que em diguin "que bonic" però això només és la meva interpretació d'una mirada...no vol dir res, no és mesurable.

I tanmateix...és tan bonic...

Estic tan contenta i trista alhora...contrista. És com si ella sentís el mateix però hagués decidit no fer absolutament res amb el que sent. Bueno. Si el meu cervell ho vol interpretar així...doncs val, la conclusió és la mateixa. 

Visquem així. Mirant-nos així, buscant-nos així, suplicant-nos així les mirades i la presència. Almenys mentre compartim el dia a dia...

D'aquí deu anys prefereixo explicar la història que explico en aquest blog que no pas explicar que ens vam liar i després res de res. 

D'acord que estic premenstrual, però tinc tantes ganes de plorar de contristor...

Avui només vull ser una boleta i plorar de contristor. Sí, repeteixo, estic molt premenstrual. 

És tan bonic quan estem parlant i ens recol·loquem per estar més a prop i quan sembla que busquem excuses per no separar-nos encara...