Avui de cop estic enyorada.
Perquè demà li donaré La Carta que una miqueta és com de despedida emocionalment per mi perquè en realitat continuarem exactament igual.
Perquè avui m'han fet anar al nostre espai d'intimitat que ja no ho és i no ho he pogut evitar i se m'activa el trauma màximament.
No és que l'enyori a ella perquè la veig cada dia i estem de super bon rotllo però enyoro la nostra intimitat, la que demà acomiado per la meva part amb La Carta, les nostres abraçades, saber de la seva vida, que m'anés explicant com es sentia i les coses íntimes que li passaven, enyoro tenir l'esperança de que érem especials.
Ara soc jo mateixa la que ja no vull això, no ho faig, no ho busco, no ho propicio, ja no m'ho crec ni ho veig. I ho enyoro. Ens enyoro.
Si ens poguéssim fondre un altre cop en una abraçada de les nostres...
Bueno, però és transitori perquè després torno a pensar en altres mil coses de la vida, en altres mil persones interessants cap a les que SÍ que vull anar i de les que encara em crec alguna cosa. I les que coneixeré o a qui m'aproparé ara amb totes les eines que he desenvolupat gràcies a G. q sempre tindrà un CATXU del meu cor, com el que es va endur al seu viatge i que mai sabré què coi n'ha fotut. És així.
Enyoro ensumar la seva olor directa i no haver d'ensumar d'amagat la seva roba que continua deixant tirada per tot arreu (no em pot encantar més aquest fet).
En fi. Demà és el dia.
2 comentaris:
Aiiii... que difícils són els finals... Com costa tancar les portes, encara que tinguem clar que és el millor, encara que sapiguem que és el que s'ha de fer. Si amb La Carta tu ja ets capaç de tancar aquesta porta ja va bé.
Sempre et dic que ets tu qui ha de decidir què fer amb la teva vida. Ningú més que tu sap que et convé i que no. Sempre endavant, tot i que a vegades enyoris allò que, realment, no has obtingut com t'hagués agradat.
Aferradetes, somnis.
Publica un comentari a l'entrada