Fi 3a temporada

 Una altra cosa no, però s'ha de reconèixer que com a guionista i creadora de situacions límit (o com la lio) soc insuperable. 

Dimecres era el meu últim dia de feina. 

Aparentment estava normal però no vaig poder evitar anar a abraçar G. i a dir-li adeu...en fi...en la meva línia liant-la. 

Vaig esperar que estiguéssim més o menys soles i li vaig dir "va, que d'aquí una estona ja marxo, vine aquí" i ens vam abraçar...

Aquí ve la part que només jo puc confirmar i que sembla que visc en total soledat. Ens vam abraçar com unes boges. Una mica més i caiem a terra de tanta força que fèiem. Una mica més i el petó ens el fem a la boca de tan apassionat que era després de l'abraçada...ni rastre de la cobra. Si hagués volgut jo, hauria sigut a la boca...

Peeero, el que deia. Només jo puc confirmar aquesta versió.

Per ella deu ser una abraçada normal, perquè li sap greu per mi o perquè jo què sé quantes collonades que no son que simplement quan ens abracem s'atura el món i la química puja a l'estratosfera. Per això no és, tranquils.

Li havia demanat que no digués res però quan vam desfer La Abraçada em va començar a dir les frases típiques i tòpiques i retallades que tothom diu quan te'n vas de vacances que jo no podia suportar sentir de la seva boca i la vaig fer callar.

Li vaig dir que no em digués frases prefabricades i que callés. Calla. Li vaig dir.

Es va posar vermella com un perdigot i es va enfadar. Em va dir...res res, bon estiu.

Però després va venir a dir-me que l'endemà tindria mal de coll perquè no li havia deixat dir el que anava a dir. 

Jo li vaig dir digues, doncs, si anaves a dir algo...que no fos bon estiu, descansa, desconnecta...és que no em dona la gana de desconnectar. Ho he de fer però no vull, no vull desconnectar quan la connexió és MÀXIMA. Tot això no li vaig dir, esclar.

Només li vaig dir digues, doncs.

No no no no, ara ja està, no, que no no no no.

Per una vegada que vols parlar (li vaig dir)...

Però no va haver manera, no m'ho va dir (sincerament tampoc penso que fos res transcendental ni novedós) i va marxar picada sense ni mirar-me a la cara ni, esclar, dir-me adeu (tot i que ja ens haviem despedit...amb tota la passió -segons jo-). 

No podia acabar d'una altra manera que com el rosari de l'aurora. Al final hauré de ser jo qui deixi de parlar-li o algo així....

No sé, la veritat és que per molta ràbia que em faci sí que tinc ganes de desconnectar i perdre-la de vista (sisplau, que ningú comenti res sobre aquest fet). Més que res per poder aterrissar una mica i que deixi de ploure sobre mullat, per deixar de rebre ímputs que vinguin d'ella i poder respirar. 

Ara sento que ploro amb espai per endavant. Que ploro la pena, la tristesa, la frustració i la ràbia però no l'angoixa i l'agonia d'haver-la de veure i "fer com si res". 

Ah, aquesta és una altra. Crec que el nostre conflicte és simplement que ella fa i vol fer com que no passa res i quan jo dic o demostro que SÍ que passa, s'enfada. 

És així.