Ponts

 La teoria dels ponts: 

Quan jo em distancio i ella em vol "recuperar", bueno, vol recuperar que li baile el agua...no fa res explícit sinó que esten ponts. 

L'any passat jo els travessava, me n'anava a l'altra riba, a la riba d'actuar jo i acostar-me a ella i fer passos. 

Aquest any no. Ella esten ponts. Jo els veig. M'encanten però no els travesso.

Jo també em comporto, com deia en el post anterior en la franja de coses que no es poden malinterpretar i tampoc faig res explícit (només exploto per dintre).

Però ai!

Estava malalta, recordeu? Ha estat MOLT malalta. Bueno, res greu, eh però es trobava fatal i jo ho he passat malament. He patit. He patit com quan tens un fill malalt, que saps que no és res greu i que evidentment que se'n sortirà però estàs patint...

Doncs no suportava que es trobés malament. Li preguntava com estava. Fatal. Em responia. Em fa molt de mal, no milloro, estic pitjor...No podia parar de preguntar-li i de pensar tot el dia aviam com es trobarà.

Ha agafat la baixa i no ha vingut en tota la setmana. Fotudíssima, pobre.

Però ahir va fer el tomb. Ja es trobava millor i més animada.

Buf. Aquí em vaig adonar que havia travessat el pont. Havia començat a actuar jo un altre cop cap a ella, preguntant-li, oferint-li si volia que li portés algo...

Havia travessat el pont i havia de tornar, resituar-me.

I no pensava que em seria tan fàcil.

Bueno, fàcil...

Avui he tornat a l'altra riba. He tornat del pont...molt fàcilment i en un moment. He deixat de preguntar-li. Sé segur que no em necessita per res i no enyora que li pregunti (bueno, això no ho sé, però m'ho imagino o ho percebo així).

He tornat al meu lloc molt fàcilment però, ai! Que trista i tova que estic!! L'enyoro encara molt més perquè és el primer dia en tota una setmana que no hi he parlat. Crec que mai ens havíem enviat tants missatges tan seguits...

I amb tot...he tornat molt fàcilment a allunyar-me d'ella.

Ja no soc la mateixa.

L'estimo. L'estimo fins al punt de quasi trobar-me malament jo de saber que es troba malament. L'estimo moltíssim i quan no hi és sembla com q em falta una part del cos...però estic molt diferent...ja no espero res. Ja no. 

Només vull gaudir dels moments amb ella fins que s'acabin, com un amor d'estiu. 

Només vull estar al seu costat mentre la oblido. Raro, oi? Impossible, potser?

Potser només és un acomiadament molt lent i molt bonic.