Dinar de Nadal 2.0

 L'any passat el dinar de Nadal va ser una puta locura, vam acabar abraçades al lavabo amb ella plorant i dient-me que volia que jo estigués bé...una puta locura.

Aquest any, només pel fet que encara estiguem juntes ja és com un miracle però el miracle màxim és que estiguem tan bé. Tant...que ni ho sé dir. 

Tan bé de tranquil·les, de connectades (nivell: hem regalat el mateix objecte a l'amic invisible...), en tanta confiança, tan còmplices,  tan contentes...que ens han fet una foto i és que no puc parar de mirar la cara de felicitat que fem. 

És preciós, no sé com algú pot pensar que aquesta història sigui perdre el temps. Perdre? Això és robar temps al temps que ens queda d'estar juntes, això és aprofitar al màxim el temps amb tota la felicitat que puc aconseguir. Ni que la gent quan s'enrolla fos tan feliç i ja ho tingués tot, no sé si m'explico. 

La millor manera que em puc imaginar d'aprofitar el temps és estant al seu costat i això és el que faig. 

Peeeeeerò, d'altra banda, aquest blog no seria aquest blog si no tingués una mica de marro.

Bé, el fet d'estar a prop de G. ja em genera un estat d'excitació, no sé com dir-ho, cada cop que em toca és com que em passa la corrent.

Ens toquem i no. Creuo la cama cap a ella i ella la creua cap a mi fins q em toca. L'altre dia jo movent-la en balanceig, tocant-la clarament, no subtilment (bueno, sabata amb sabata), sense dissimular. Però com que és d'amigues...

Però després ens apartem, no és un tocar "natural" de...ai, no soc conscient ben bé si t'estic tocant o no (en plan quan estas al costat d'algú). Som perfectament conscients de si sí o de si no. No estic volent dir que vulgui dir res, però és així. 

Total, que aquí entra el gir de guió que fa que aquest blog sigui aquest blog perquè ha entrat en acció NC. La mare que la va parir...

Ja vaig dir que estàvem molt en catxondeo com de coquetejar en broma (que sí, em surt millor que en sèrio). De vegades reconec que faig amb ella el que no puc fer amb G...

Doncs quan hem acabat de dinar avui i algunes persones s'han mogut de lloc (lo típic) ha vingut al meu costat. Però al meu costat...costat.

O sigui, jo estava al costat de G. (com no podia ser d'una altra manera) i NC. m'ha fet apartar més cap a ella per posar-se al meu altre costat. 

Jo ben apretadeta entre totes dues (mare meva, em poso vermella...).

Però no contenta amb això, NC. m'ha posat la mà A LA CUIXA (jo tenia les cames creuades)...que una mica més i em fica mà una bona estona llarga i jo mentrestant li anava acariciant la mà. Fent manetes, vaja, estàvem, tot això sota l'atenta mirada de G. 

Hosti.

Ara que ho he escrit m'acabo d'adonar que aquesta era la meva primera fantasia. Que jo em liava amb NC. (vale, no ens hem liat) i que G. ens veia. Què és això? Un bucle del temps?

Total que marededeusenyor com m'ha posat NC. allà, en viu i en directe que m'estava entrant una calor i dale que te pego en tocar-me la cuixa, que no ha parat estona i estona i després més. 

Sé que no és res ni vol dir res però els fets son els fets. 

La meva fantasia amb G. ara mateix és que ens puguem tocar cada cop més COM A AMIGUES fins que ens liem sense voler.

Jo és que ja estic en un punt que ni penso en això (bueno sí...però que ni ho espero ni ho pretenc ni res), sento una mena d'amor sublimat en què estic en el paper d'amigues del segle XIX que diuen amigues quan tothom que mira la peli sap que en realitat son nòvies. 

He sortit d'allà tan relaxada. Que em sentia com si hagués fet sexe de veritat.

No sé amb quina de les dues.

Amb totes dues. 

G. i altres persones diuen que sí, que oh i tant, que quedem un dia de les vacances. 

Ehem, ja veurem, jo passo de dir res, que després es raja tothom i em frustro.

Quina diferència amb l'any passat.

Déu meu, quin bé m'està fent aquesta "relació" tan bonica, riure en els mateixos llocs on he plorat. Celebrar que fa un any de coses que em van fer molt de mal així de bé amb ella.

Aterrant-la, desdramatitzant, fent-la real, tan real i palpable...

Avui he tret una cançó que sonava perquè em recordava a la G. inabastable. I no vull aquella G., vull la G. d'ara, aquí al meu costat tocant-me, fent-me cas, estimant-me i amb aquest somriure preciós, feliç i sincer a la foto que ens han fet juntes.

És preciós.

Qui deia que no ho era? Sí que ho és. És una història bonica i preciosa i punt.