Final de setmana

 La setmana ha acabat amb traca final amb folre i manilles. Per bé, per mal i per no sé què putes...

Divendres jo estava feta caldo, encara tristíssima amb la meva viudetat tot i que hem passat la setmana meravellosament bé amb G. (això encara m'ho posa tot més difícil o, més ben dit, impossible). A sobre havia dormit fatal i no em trobava bé del tot.

Feia dies ja que G. m'ho havia notat i estava molt cuidadosa amb mi i jo molt mimosa. Bueno, les dues, però amb el contacte físic sempre soc jo qui pren la iniciativa, tot i que, com sempre, ella no es mou ni s'aparta ni res, em segueix el joc. 

Doncs per acabar d'arreglar el dia, va i deixa anar que per setmana santa torna a marxar de viatge. No ho va dir (esclar que no) però jo sé que va a veure el seu amant. 

Deixa anar la frase i se'm desmonta un altre cop el poc món que em quedava. Em vull fondre, vull deixar d'existir, em fa un mal inexplicable. Em fa mal el viatge de l'any passat encara d'una manera bàrbara i a sobre ho he de tornar a viure?

Sort que era just el moment que jo ja marxava i vaig marxar sense mirar enrere fent bomba de fum.

Vaig arribar a casa feta merda. Sort que em vaig poder desmontar i sí, per què no, deixar d'existir una estona. Estava enfonsadíssima, al pou màxim. 

Tot i que racionalment puc pensar que el fet que tingui un amant que veu un cop a l'any no té res a veure amb mi (nosaltres igualment no som amants) em fa molt de mal. 

Molt.

Molt de mal.

I també perquè no en puc parlar amb ella, perquè segurament ho sobredimensiono, però no vull treure el tema, ni per ella ni per mi, jo no em veig amb cor de parlar-ne i a més no vull treure temes que desfacin el nostre idil·li de cristall. 

A més no vull parlar amb ella de coses perquè després sento allò de "parles clar però actues borrós" i em quedo pitjor. I a sobre em va dir explícitament que no en volia parlar i que no tenia per què donar-me explicacions. Efectivament. No som res.

Bé, però després d'estar a casa meva morint em va enviar un missatge preguntant-me com estava, que m'havia vist molt k.o.

Em va consolar, em va fer riure, va compartir amb mi com estava ella, q també havia estat de baixon, em va enviar posts que li havia servit llegir. Bonics.

Em va animar.

Em va consolar com ja fa dies que fa, em consola ella d'ella mateixa. És molt raro. És molt bonic com ja fa temps que dic.

A més em sento sola parlant amb amigues perquè tothom vol que surti d'aquí i jo no vull i tinc la sensació que no m'entenen. Entenc que no em volen veure patir però em sento com si fos ballarina i em queixés de que em fan mal les puntes dels dits del peu i tothom no parés de dir-me que no sigui ballarina perquè em fa patir. O com si tingués un fill amb problemes o que em fa patir i em diguessin: abandona'l perquè et fa patir.

Aquesta història ara mateix és com part de mi, forma part del meu dia a dia.

Potser sí que ocupa massa espai i podria intentar regular això. De fet ja ho he fet bastant des de fa temps. I no en parlo tant perquè tampoc hi ha tant a dir, tampoc es mou res ni passa res. Però quan en parlo sento la reacció de "encara estàs així? Para ja". Bueno, doncs si voleu no us en parlo, però això no farà que desaparegui del meu cervell. Ni del meu cor.

Demà diumenge i ja tornem a ser dilluns...buf.