Com bé apunta la meva amiga i coach d'estar per casa T., mai li agrairé prou com és capaç de treure'm de pensaments infructuosos...estic atrapada en una fase insostenible.
La fase de la "bogeria" en què la veig i em poso vermella i la miro als ulls i sento violins celestials...no té cap sentit si no evoluciona cap a alguna cosa i jo estic aquí donant-hi voltes i voltes com aquests vídeos de broma en què es veu un paquet en una cinta transportadora que només dona tombs i va enrere...
Em sento com si l'hagués perduda ja fa temps i estigués condemnada com una mena de Sísif a somiar-la cada nit (cada dia, en el meu cas).
En alguns moments puc gaudir del somni, fins i tot m'agrada i tinc ganes de tornar-hi a somiar, però al final sempre desperto a la realitat.
I la realitat és que arriben les vacances i no em diu absolutament res i em contesta el que jo li dic de la manera més breu, freda i sosa que pot. Per què estem cada dia fonent-nos l'una amb l'altra doncs? Doncs per res, com deia al principi del post.
Ens hem fet una abraçada avui i és que m'ha deixat la galta calenta! El meu cos reacciona al seu sense el meu permís. Em volia quedar allà abraçada per sempre més i que explotés el món. No ho he fet perquè hi havia gent al voltant però no he pogut evitar dir-li...quina escalforeta m'has deixat...i no sé què m'ha dit dels quilos....quina mania...no hi poden haver quilos més perfectes i més ben posats, no entenc com no ho veu....i que és una estufeta...aix...
I després m'ensenya una foto dels seus peus amb unes sabatilles calentones, tapadeta amb una manta i davant de la llar de foc.
Jo vull estar així, li he dit. Crec que no m'ha entès.
Després estic TAN trista que és que el món em sembla tristíssim.
Necessito perdre-la de vista, sisplau, que desaparegui ja de la meva vida, no puc més...M'esgota haver d'estar dissimulant tota l'estona i fent el que no vull fer i no fent el que em moro per fer i a sobre que em xucli l'energia per vincular-me amb ningú més ni perquè res més em faci il·lusió ni m'aporti alegria.
Perquè hagi d'estar sentint que ets tu i només tu, com ja vaig dir-te un dia abraçada a tu...només tu. I encara segueixo igual.
Desisteixo d'intentar trobar ningú més.
Soc una pobra vídua emocional condemnada a somiar cada dia amb el seu amor perdut. Així no hi ha manera de fer res.
Et vull a tu i només a tu i a ningú més que tu.
3 comentaris:
Recordo que quan vam trencar la meva parella i jo se'm va quedar ocupada una part del cervell per ella i era incapaç de pensar sense que el seu record estiguès present.
Estàs molt pillada. Pel que he llegt, veig que és un cas de relació platònica que mai se sap si anirà cap a un costat o cap a l'altra- Si fa més d'un any que dura, et dic que anirà cap a l'altra. El meu consell seria (sense que l'hagis demanat, uppss...) seria: "Busca a una altra persona que et pugui donar el que veritanblement vols i mereixes."
Sí, hi ha una part de mi com "inutilitzada" i una de les coses que no em funcionen és precisament la de "buscar algú altre". Estic pillada nivell "ningú serveix perquè no és tu".
Per això m'identifico amb la viudetat (salvant les distàncies, perdó)
La idea la comparteixo, però soc incapaç
Publica un comentari a l'entrada