Abraçades

 Doncs per acabar-nos de comprar una posera igual, està un poquito rancia mi niña...

Trobo a faltar abraçar-la perquè és com que no tinc motiu i clar, jo la vull abraçar sense motiu i...va a ser que no...bueno, a vegades ho faig però ara la noto distant físicament. O potser ho estic jo, no ho sé. Ni sé per què. 

Clar, és que a vegades oblido que no tenim la relació que jo voldria 

Estic farta d'estar a la feina amb ella, ja no em serveixen excuses per veure-la, necessito anar més enllà (i no puc, clar), necessito que em porti a un racó i fer-nos petons i necessito veure'ns fora de la feina i parlar d'altres coses i sense tants ulls que ens mirin tota l'estona. 

Estic una miqueta agobiada, necessito les seves abraçades i clar...no les tinc...moooooc.

Necessito enviar-li un missatge quan plegui i dir-li que necessito abraçar-la i fer-nos mimos. 

Necessito enviar-li un missatge a mig cap de setmana i dir-li que com va i què fa. 

Necessito parlar-li de les nostres coses o estar en silenci i deixar de tenir converses d'ascensor i buscar temes per parlar-li i que no se'n vagi encara del meu costat. 

El que m'agrada, també, és que puc imaginar-me sentir tot això per una altra persona, tot i que ara mateix només la vulgui a ella (only you màxim) i no em pugui imaginar qui.

O sigui, que puc com extrapolar el que sento per ella i quedar-m'ho. És meu. 

Alhora...quan la veig, quan entra al meu camp de visió, el món es transforma i és com si veiés una aparició, i aquella sensació de que tot està al seu lloc. Soc més feliç sempre que et veig venir...

Necessito dir-li el que sento per ella (un altre cop) i el que noto. Però no dir-li "sento algo per tu" sinó dir-li concretament, com quan li enviava notetes...

Necessito dir-li "quan et veig, quan entres al meu camp de visió, sento que tot està al seu lloc". "M'ofego en la teva olor i m'hi vull submergir". "Tinc ganes d'estar amb tu només perquè sí". "Vull que m'expliquis coses de tu, i no vull que m'expliquis coses a mitges com teories i adjectius i coses que t'ha d'explicar l'altra i que jo no puc saber què son". Vull que confiis en mi i que no tinguis por i que no es quedi tot a mitges.

I vull no tenir por jo tampoc, no sé ni de què. De què tens tanta por tu, que no et pots deixar anar i sempre has d'estar frenant i tibant les regnes enrere??? A vegades et fotria una bufetada. 

Vull que peti tot i que surti tot, vull dir-t'ho tot i que m'ho diguis tot, no m'empasso lo de que no hi ha res a dir, a la merda ja. Continuo emprenyada.

Guionistes?

 Els guionistes...van d'un cantó a l'altre, de veritat...clar que...nosaltres col·laborem bastant, perquè vaya dues, últimament.

Aquesta setmana hi ha hagut unes quantes converses i coses i bons moments de complicitat i uns quants petonets, com sempre, per la meva part, bàsicament...

Bueno, normal, diguéssim. 

Vam tornar a treure el tema de la meva estimada i enyorada còmplice a qui no paro de trobar a faltar i després de tornar-me a fotre la bronca perquè ja està bé i ja s'ha d'acabar... G. em va dir que no entenia l'actitud d'ella, que per què es comportava amb mi d'aquesta manera...uiiiiii, que estàs gelosa!! Li vaig dir.

Nooooo no no no , no és això. Però jo tinc una teoria (diu), però no te la penso dir. Te la diré quan marxi d'aquí.

No hi ha cap teoria (em diu al dia següent). Però n'hi ha una, ho sabeu, oi? El que no entenc és quina és. Perquè no serà que l'amiga còmplice  està enamorada de mi, que no és el cas. Ni jo d'ella, com es pensen algunes persones. 

La meva còmplice i jo estem flipant (naturalment li vaig explicar ràpidament). Ella opina que la que està pillada de mi és G. 

ATENCIÓ! Moment històric!! Primera vegada què algú que la coneix reconeix que pot haver-hi alguna cosa per part seva!! Tot i que ho diu ara que no la veu...i només sap les coses a través de mi (que les distorsiono?? Jajajaja, mai ho sabrem).

Total, ahir divendres ella estava molt sosa. Què et passa, li dic, estàs toveta? No, només que vull marxar ja a casa meva. 

Però jo li faig mimos igualment. I quan me'n vaig em diu que per què no pot marxar ella en comptes de mi (jo plego abans), que per què no li canvio. I li dic que  jo li donaria tot el que ella vulgui, però que no puc. Li dic davant de tothom, apropant-m'hi molt, quasi tocant-li la mà, sentia la seva escalfor. M'és igual el que la gent pugui pensar o dir. I sembla ser que a ella també. 

Tornant a l'apassionant món del llenguatge secret de les storys...ahir al vespre la mira; últimament és estrany que la miri a la nit, però de vegades sí. De vegades la mira al matí, de vegades a la tarda. Algun cop no la mira en tot el dia. 

Doncs ahir al vespre la mira. Jo ja em quedo contenta amb la meva dosi de droga diària (veure la seva preciosa carona preciosa al costat del seu preciós nom preciós). Fins aquí. Tot normal.

Aquest matí em llevo i tinc un missatge seu contestant-me-la (perdoneu però...és que l'ha anat a buscar...no podem perdre'ns aquesta dada, bàsicament perquè em fa il·lusió). 

"La vida es ahora, no más tarde". Deia la meva story. Sigui com sigui, és ara, vaig afegir-hi jo.

Aquesta frase la tenia jo al meu estat de watsap i ...(i posa un icono d'una cara pensant). diu el seu  missatge. 

L'estat de watsap que és l'únic lloc on posa coses interessants de vegades. S-F, té posat ara. Què vol dir? No se sap. 

...i què? Li pregunto. Jo me la recordo molt sovint, dic. 

I m'envia unes polseres de cuir amb la frase impresa. La vida es ahora. Comprem-nos-la, li dic.

Jo me la compro, quin color vols. diu. 

Hola?! Guionistes! Us trobeu bé? Tot bé a casa??

Matí surrealista en què de cop ens acabem de comprar una polsera igual amb aquesta frase que jo he penjat. 

Quan porta no sé quant de temps sense contestar-me els missatges. Que jo ja li feia catxondeo i tot (visca l'humor). Dimecres va al metge per una cosa i li dic, bueno, ja t'ho preguntaré dijous, perquè com que no està de moda contestar. I riu. Bueno ,fa aquell somriure trapella. Joder...la mare que la va parir. 

Jo que aquest matí li anava a fer la broma d'enviar-li un missatge que digués "bon dia!! Marcar como leido". Però bueno, ja me la guardo per dimecres, si en aquell moment em ve de gust, clar. 

Jo que ahir estava dient que estic molt tranquil·la, que els seus anars i venirs ja no m'afecten tant, que jo vaig a la meva. Jo que ahir la veia contrariada i absent i tot i així li anava dient coses i pensava...si em vols enviar a la merda ja ho faràs, jo què sé, a tomar pel cul.

En fi. Així anem. 

Col·leccionant moments. Tot i que sembli una frase motivacional cursi, ho dic en sèrio, perquè m'estic mentalitzant de que quan se'n vagi s'haurà acabat tot. Com un amor d'estiu. 

El meu dia

 De vegades escric per desfogar-me, per espantar els dimonis, i ho faig molt en el mòbil en el meu super xat "jo mateixa", escric per mi i escric com si li digués a G. quasi sempre...coses que igualment no li diria mai...perquè formen part del meu procés intern, no són per dir a altres persones, diguéssim, almenys així en calent.

Però avui escric per recordar el dia d'avui que ha sigut absolutament preciós, estic flotant, i no perquè n'esperi res, simplement el gaudeixo i l'agraeixo. 

G. està poxita...la seva mare està malalta i estan en converses amb metges i pinta malament...ha passat per totes les fases amb mi...i jo també...des de no fer-me ni cas, a la mala llet, al catxondeo màxim per treure tensió fins a les abraçades i les llàgrimes. 

La setmana passada em va fotre la bronca perquè no paro de trobar a faltar la meva còmplice i G. diu que ja n'hi ha prou, que hem de passar pàgina i sortir del bucle (no ho pensem fer); però jo no em vaig arronsar i he continuat defensant els meus arguments sobre sentir i travessar les coses i fins i tot li vaig dir, ja en catxondeo, que tenia gelos perquè jo tenia sentiments i ella no. Quasi tot el rato parlant en plural perquè es va recolzar en la seva companya (la companya que em va pillar l'any passat (si voleu, AQUÍ teniu la referència) i jo els hi deia "a vosaltres" i tal però en el fons em referia a ella...i ho sabem.

Total, que ahir estava bastant tova, ella, i va plorar i jo em sentia malament perquè sembla que pensava més en mi que en ella: si em voldrà, si comptarà amb mi, si la molestaré...total, que em vaig caure fatal però vaig tenir compassió de mi i vaig pensar el que penso molt últimament i és que "demà serà un altre dia". I sí, efectivament, avui ha sigut un altre dia.

Perquè AVUI, el meu dia, ens hem coordinat perfectament ella, jo i els guionistes i ha sigut un dia celestial.

Al matí he sentit a la ràdio que avui era el dia internacional dels amors impossibles. Oh, que bé, el meu dia, m'ha fet una gràcia...en sèrio...m'he sentit molt important.  A més li he dit a la còmplice enyorada i m'ha dit que avui era el seu aniversari!! Ara entenc la nostra connexió...jejeje. 

En fi, que he arribat a la feina, he vist G. en el seu raconet de sempre, tan bonica...mare meva...com sempre...i, també com sempre, m'han entrat ganes d'abraçar-la però avui ho he fet perquè mira, perquè venia de subidon i perquè sí i al mig de tothom perquè primera ja em veuen que soc així amb tothom i que soc així amb ella i tot és molt natural i transparent i no necessito ja buscar-la pels racons. Al mig de tothom ens està bé. Una abraçada super bonica i forta i dolça com sempre i vull morir 1) ballant o bé 2) abraçant-la a ella. 

D'altra banda, jo tenia a casa uns bombons encara de nadal que no em pensava menjar (perquè no m'agraden, aquests) i pensava portar-los a la feina i els he portat avui, però després de la preciosa abraçada, el meu jo impulsiu que actua amb independència del raciocini i dels meus pensaments ha decidit dir-li en veu alta i cridant que  els havia portat per ella. 

Diguéssim que ens hem enterat alhora ella i jo que els bombons eren per ella.

Doncs li ha fet una il·lusió, que ha tornat a travessar la gentada per tornar-me a abraçar molt fort i li he fet molts petons i li he dit que l'estimo (sí...en fi)

Després quan li he donat a l'hora de dinar els bombons li he tornat a fer petons perquè m'ho ha demanat (amb el cos, obrint-me els braços...adoro màxim) i m'ha presumit davant de tothom que jo li havia regalat bombons.

Total, que no sé com, els guionistes han aconseguit que li regali bombons el dia internacional dels amors impossibles. Jo no ho hauria pogut planejar millor.

I la cirereta del pastís ha sigut que li he enviat una xorrada de l'instagram que li he ensenyat i li he dit: t'ho envio perquè li enviis a la teva amiga (venia a cuentu a la conversa) i  m'hi ha posat like...un cor...i he tingut la notificació al mòbil tota la tarda sense obrir la per veure cada cop que mirava el mòbil : G. liked a message you send ❤ . I la seva carona adorada en la preciosa foto que té a l'instagram que per favor no la canviis mai (tot i que sempre adoro totes les que posa...).

En fi, em veieu lo cursi que estic però només és avui. prometo que estic millor, que no em penso res i que continuo en el procés d'acceptar que quan marxi s'acabarà.

Última reflexioneta: em continuen donant mal rotllo les coses que em fan veure que el temps passa, com per exemple la quaresma i el compte enrere de les setmanes; normal quan estàs vivint algo que no vols que s'acabi.