El nou paradigma

 El nou paradigma es podria resumir amb que ja no m'alimenten molles. 

O tenim el pa sencer o no em serveix ser "amigues". No som amigues, si això és una amiga, quina puta merda d'amiga. Jo no puc ser la seva amiga. 

Estic com cap a dintre. La veig i em desfaig, en sèrio, no m'explico com pot ser tan bonica i com pot tenir aquesta mirada i com pot ser tan blanca, que sembla sobrenatural i a sobre amb una sudadera també blanca que posa "smile"...em desfaig, en sèrio, em mata. Em giro i la veig allà somrient (no a mi) i és que cauria a terra desmaiada.

Però és com un somni, com si no fos real, com si no hi he d'interactuar, no puc, no vull compartir-hi les meves coses i no vull preguntar-li per les seves tot i que l'interès em bulli a dins. No vull que em doni informació amb comptagotes i davant de tothom perquè després em quedi amb les ganes d'aprofundir més...no puc més, ja li vaig dir. 

No sé si us havia parlat gaire del llenguatge secret de les storys. Durant tooooot el temps que ha durat aquesta història jo publico cada dia una story d'instagram amb frases...jo què sé...que bàsicament li dic a ella però segons com també me les dic a mi: frases d'amor, frases d'autoconeixement...una d'elles va ser la que ens va portar a comprar-nos la polsera igual (ara no em dona la gana de portar-la a la feina). 

Quan estava molt molt molt molt malament era com lo únic que em connectava a ella, lo únic que li podia dir des del fons de la meva ànima, canalitzava la meva energia a triar la millor frase i calmava la meva angoixa quan ella la obria i la mirava. Sempre la mirava. Gairebé sempre al cap de poca estona de que la publiqués. O l'endemà de bon matí.

Era un llenguatge secret, no volia dir res i mai podrem verbalitzar-ho però a mi em donava informació i jo li deia coses. Les amigues a vegades em deien que com em passava...però a G. no semblava importar-li, les continuava mirant i obrint àvidament (imaginava jo).

Durant el viatge que va fer a veure el seu amant no en vaig publicar, vaig fer dol d'storys, no volia pensar que no la mirava perquè estava amb ell...

A final de curs passat va tenir unes setmanes que no les va obrir (algun dia sí, però la majoria no) i a mi em va caure l'ànima als peus: ha deixat de mirar les storys. Em va sentar fatal, no pensava que m'afectés tant.

Però després hi va tornar com si res. Tot l'estiu. No ens vam dir res però cada dia queia una story i cada dia la obria.

Aquest curs han anat variant els horaris i algunes no les ha obert algun dia.

Jo sento que ho fa expressament perquè mira molt l'instagram i no pot ser que l'algoritme no li ensenyi si ho mira cada dia. Per alguna raó se la saltava alguns dies i l'esquivava tot un dia o moltes hores. 

No sé, ja em sentia bastant malament tot i que l'ansietat no era la mateixa que l'any passat (menys mal). 

Però aquestes vacances de setmana santa va estar 3 o 4 dies sense mirar-les i llavors ja se'm va acabar la paciència. Ja prou de passar de mi sense cap raó aparent. 

L'hi he bloquejat.

Ja no les veu. Ara estic segura que no la obrirà i no ho espero (clar, és impossible) tot i que em moro de pena cada cop que trio una frase que li voldria dir i no puc (perquè no li interessa). 

Pensava que potser ho deixaria bloquejat durant les vacances i quan la veiés...i no. L'he vist i no tinc ganes de desbloquejar-la, no vull estar pendent de si soc prou interessant per ella com perquè vulgui mirar què he penjat...a cagar. Ja no vull més engrunes. 

Primer no li vaig dir a ningú (de les amigues a qui els hi explico) perquè no volia que ningú s'alegrés d'aquest fet. És una puta merda, no em sento poderosa ni valenta ni alliberada ni una puta merda.

És lo únic que m'ha quedat per mantenir la dignitat o...jo què sé per què, la pau mental. 

Però estic farta d'haver d'estar putejada per estar en pau. Hi ha algo alegre, bo, actiu i il·lusionant que també em pugui fer sentir en pau?? O només es tracta de caminar cap enrera i no fer res?? Què és aquesta merda?

Perdoneu, avui estic molt malparlada. 

No crec que mai em pregunti ni per què l'he bloquejat (quan se n'adoni) o què em passa. Tampoc ho faig perquè m'ho pregunti, així que res. 

Aquest és el nou paradigma. Aviam el que dura, també, perquè els guionistes a vegades em van a la contra i tampoc em deixen estar en pau.