Cos

 Avui hem fet juntes un exercici d'estirament que li he recomanat pels seus mals varis...i la conversa era tan significativa!

Tota nerviosa, ella, no noto res, no noto res! És que a mi em costa molt relaxar-me, em posa nerviosa! I jo respiiiira, no has de fer res. 

És que a mi no se'm mou res, deia...ja, carinyo...aquest és el problema. Mare meva...la bloquejos...

M'agrada tant que parlem del seu cos...mirar-li, estudiar-li, entendre'l...Almenys intentar-ho. 

Obrir canals de comunicació entre ella i el seu cos perquè l'escolti...

Mare meva...estic tan a gust al seu costat...és que em dona tanta pau. Ahir i avui, a part de l'hora de dinar que sempre, també hem segut al costat i estic tan tranquil·la...és com que tot està al seu lloc.

Ahir jo estava fent una cosa i aixeco la vista i la veig davant meu, dreta, d'esquena, al seu rotllo mirant el mòbil arrepenjada en un moble...i la miraaava i la mirava...no faria una altra cosa en aquesta vida que mirar-la. I movia els llavis (jo) dient..."vull ser la teva nòvia". Hahahahaha, estic fatal...

Aniria per darrere i l'abraçaria i m'acoplaria a ella...algun cop ho he fet però ho faria amb intencions, li passaria la mà per sota la roba i li faria petons al coll...bueno...hauria de canviar la postura, que des de darrere no arribo al seu coll perquè soc massa baixeta, ehem...però ja m'enteneu.

Vull estar a la cabana un altre cop moltíssim fortament però no vull pensar-hi perquè si no, em poso trista. No tant com abans, és cert perquè estic molt més centrada i tinc molta més base en mi mateixa que em permet "tornar a casa".

Avui parlava amb la enyoradíssima i estimadíssima còmplice i em deia q el q hauria de fer G. és separar-se (també, quan et separes t'adones de tota la gent que també hauria de fer-ho). Jo li he dit que penso el mateix però que només és ella la que ho pot decidir. Adonar-se'n, li he dit a ella, però jo sé perfectament que ja se n'adona, el q passa és q no vol. 

En fi...demà divendres i ja l'enyoro de pensar que no la veuré en dos dies...m'agrada tant veure-la...mirar-la, estar al mateix lloc que ella, torno a sentir molt fort la seva olor.

Aquest matí li he picat al vidre del cotxe (aparcat, jejeje) i li he fet un susto, però el somriure de després ha valgut tant la pena...si és que se'ns il·lumina la cara quan ens veiem...i després quan he marxat li he dibuixat un cor al parabrises de darrere...no sé si els veu, si se n'adona, si pensa que els hi faig jo...tan de bo.

És que no la puc estimar més. Podria intentar-ho, però no ho aconseguiria.

Fins demà, cuqueta...