Descol·locada

 Estic molt descol·locada. 

No sé com gestionar tantes atencions per part de G.

No sé què esperar.

No sé ni què vull.

Estic dubtant de si realment vull que aquesta història es faci realitat. Tot i que no sé per què, això és que tinc esperances de que sigui així? Anem malament.

Ara penso en coses que he pensat sobre aquesta "relació" i no em quadren: que ella actuava per no ferir-me, com que "m'aguantava", que jo no li importava...

Ara no para de venir-me al darrere, de prendre la iniciativa, de treure temes, d'insinuar coses, està tot en moviment.

M'encanta aquesta G. q ha tornat de setmana santa activa, vulnerable, que riu, que plora, que proposa, que es queixa i reclama...em té més enamorada que  mai i alhora...és com que penso en ella menys que mai. 

Em sento molt estranya. 

Amb el pànic que de cop pari i torni a estar com abans i tot això hagi sigut simplement una paranoia més de tantes. 

Em sento com molt al principi: em cago de que pugui passar algo, ser real.

Realment no tinc cap pla si això es materialitza.

Estic pensant molt seriosament en la teoria de que realment jo no vulgui que passi i per això està sempre en el terreny dels impossibles.

Tot i que jo pensi que "ho he intentat". Potser no.

Estic perdudíssima. I demà torna a ser dilluns...

M'estic creient que sent alguna cosa. Que malament.

Però no tinc aquella sensació del principi de "ara ve quan m'estrello". Estic com molt tranquil·la. Fins i tot em permeto el luxe com de no pensar en ella. 

Socorro.