Ja no ens alimenten molles

 Mare de deu santíssima...no em puc creure com ha canviat el paradigma en 3 dies (vaig escriure el post anterior dimarts a la tarda i som divendres: dimecres, dijous i divendres. 3 dies). 

O sigui, el paradigma no ha canviat. Amb tota la pena del meu cor no he desbloquejat les storys i he continuat esquivant-la. Però molt molt expressament. Entrava al matí i no la buscava o veia on era i no hi anava i me n'anava per un altre camí rabiant perquè jo vull anar cap a ella a abraçar la i fer-li petons. Però no hi anava perquè no vull anar a dir-li i què i què i que em contesti doncs mira, aquí. No vull més engrunes. 

No inicio converses, no la busco, no li pregunto, no la miro (bueno, sí, quan ella no em mira)...així em comporto. 

Doncs sí, com us podeu imaginar si heu seguit la història (hola, si hi ha alguna persona nova i té mooooolt de temps pot començar a llegir tots els posts etiquetats amb G.)., G. ha pràcticament embogit. Va darrere meu com si no hi hagués demà. Tot el dia a sobre meu.

"però què et passa??" em cridava ahir d'una punta a l'altra. I jo només somreia. No t'ho penso dir, reina. 

I és que no estic sent borde, eh, no li giro la cara ni no li contesto...simplement no vaig, no sé com explicar-ho, per mi és molt clar i per ella també perquè està notant la diferència. 

Tot el rato em mira, em busca, em busca la complicitat, m'explica, em pregunta, em ve a buscar, em toca subtilment (clar, no fos cas).

És que no sé com explicar-ho però es nota moltíssim. Una de les companyes que ho sap avui em deia "bueno, vale ya, no?" dic...però si és ella!! Jo l'estic ESQUIVANT! 

L'amiga em deia que ara és quan li hauria de dir que parés. Potser té raó però no ho faré perquè, collons..., és que m'encanta, és que així ÉS com vull estar! Per què no està sempre així??

He de passar d'ella perquè em faci cas? Repeteixo la frase: què és aquesta merda? Doncs és que és el que penso continuar fent, eh? I no per fer-me la interessant, sinó perquè estic una miqueta emprenyadeta amb aquesta perra del hortelano. 

I per no parlar de les mirades profundes que és que ens derritirem, al final, dels somriures (avui reia...mare meva...que bonic), i el que deia: la proximitat física. Si és que està al meu costat i s'arrepenja a la meva cadira!! Però què fas!?

Em donen més ganes de passar més d'ella tot i que clar, cada cop em costa més. 

En sap tant, d'enamorar-me... 

Però continuo en el mode que no m'alimenten molles. Tot i que tinc una muntanya de molles, un plat sencer de migas, estic sepultada en engrunes! Continuo volent el pa sencer. I el pa sencer inclou la vida fora de la feina i inclou parlar de les coses i inclou una certa regularitat i no passar d'un extrem a l'altre així perquè sí. 

I un altre tema, però ja el deixaré per un altre post, potser: la incomunicació. Perquè ella no sap res de tot això que passa pel meu cap. No sap el que vull, no sap el que penso d'ella, no sap les meves teories. Lo únic que li vaig dir és que estava cansada de veure-la només allà. La meva actitud d'ara és la conseqüència directa d'aquest cansament. 

Quan em va preguntar què em passava m'entraven ganes de dir-li: ja t'ho vaig dir. Però simplement no vaig dir res. 

No vull sortir del lloc on soc ara, ja és que no puc, no puc tornar un altre cop al ciclo sin fin, ja no vull tornar a decebre'm i a desil·lusionar-me i a sentir-me incomunicada i que estic parlant a la paret. Tot i que em moro de por que ella torni a passar de mi i si ens ignorem les dues alhora...m'exploti el cap o no em pugui mantenir aquí...

Em fa molta pena que al juny s'acabi tot (perquè marxarà) perquè sento que ens queden tantes coses a dir-nos...tantes coses per viure i per aprendre juntes...i si sembla ser que no existeix un altre espai on ens puguem relacionar...què serà de nosaltres? Quina pena, en sèrio.

En fi. Que és divendres i descanso d'ella. Deixa'm. Sueltame las manos (sempre hi ha una cançó...).

D'altra banda, la meva estimadíssima i enyoradíssima còmplice està fatal. Està en crisi i em sap super greu perquè és una persona tan alegre i positiva...però en sèrio, no de postureo...que se'm trenca el cor de veure-la així però alhora estic tan contenta de que compti amb mi i poder-li fer suport i estimar-la tot i que no ens veiem...Després que es va passar el curs passat salvant-me la vida i sostentint-me...l'estimo per sempre més.