Ignoració

 I sí, efectivament, quan sembla que tot va endavant...doncs tot va endarrere.

Avui jo crec que ni m'ha mirat a la cara. 

Ha passat de mi i dels meus exercicis d'estiraments pensats per a ella i a sobre com dient "no penso venir, fote't", ni que em fes un favor ella a mi!

De què putes va? 

És que no sé si estic més decebuda, enfadada o trista. 

Feia moltíssim que no estava així. Però mai havíem estat així de bé, també ho he de dir.

Per una part penso que l'assalten les mateixes pors que a mi i ella reacciona així. 

Per una altra part penso que no entenc res.

I per una tercera part encara m'assalta aquella frase que em va dir un dia de que "no vol que em confongui".

Doncs no cal que deixis de parlar-me, reina, simplement deixa  d'anar-me al darrere i de fer-me regalets. 

Dubto entre fer com si res en el sentit d'actuar com si NO LI HE FET RES que efectivament és el que ha passat. Jo no he tret el tema ni m'he flipat en cap sentit ni he sobreinterpretat cap dels seus actes. 

Doncs entre això i enfadar-me de debò i dir-li que de què va, que no pot estar tractant-me així i ara anant-me al darrere i ara ignorant-me segons li surti de la figa, que no soc una titella jo. 

El meu dubte també és entre dir-li ara o dir-li quan em torni a anar al darrere. No sé, em sento molt impotent, no sortirem mai d'aquest bucle?

La meva conversa imaginada d'avui amb ella era aquesta: 

Jo- Escolta, què et passa amb mi?

G.- Res, per què?

J- Doncs perquè no em mires ni a la cara.

G- No, però no és per tu és que (inserti aquí la seva excusa: estic cansada, tinc un mal dia, el cap de setmana, em fa mal l'esquena blablabla)

J- Bueno, doncs fins ara ho comparties amb mi. Què passa, que només podem parlar quan tu ho diguis? Jo no estic aquí disponible com un nino, saps?

...en fi...i mai sabrem com continuaria perquè mai tindrem aquesta conversa. Bueno, o sí, jo què sé...

Després farà com si res i jo faré com si res i...NO EM DONA LA GANA. 

La meva amiga de la feina que em renya perquè diu que passi d'ella...avui ho ha vist i m'ha dit: què, ara t'ignora, no? I m'he posat a plorar. És que hem de passar d'un extrem a l'altre? Li he dit...

Diu, l'amiga que em renya, que G. ha vist que s'ha passat amb lo del llibre i que per això ara recula. Bueno, i perquè no sap lo dels estiraments...tot i que jo em vaig comportar màximament i mirava els seus músculs amb ull clínic, q fins i tot em sabia greu tenir el seu cos adoradíssim allà a la meva disposició i haver-lo de mirar d'una manera tan freda...

No vaig aprofitar l'avinentesa i no vaig entrar en el mode "és que si et començo a tocar no puc parar". No li vaig fer cap abraçada ni vaig tocar res que no hagués de tocar. 

No entenc res, en sèrio. Vull parlar-hi moltíssim fortament però no puc, joder...no puc!!

Fa un any li escrivia una carta  però fa una setmana em deia que no li tornés LA bossa.

Em nego a pensar, perquè ara no vulgui parlar-me o que li miri el cos, que tota la resta ha desaparegut i ha sigut mentida. No. És que ha sigut massa veritat tot últimament i NO ha sigut cosa meva. 

Em sento fatal.

Després a sobre soc tan gilipolles que encara li envio un missatge per preguntar-li si ha arribat bé per la pluja. Almenys m'ha contestat amb una frase subordinada (o sigui, com si res). Incapaç serà d'adonar-se que m'ha fet mal amb la seva actitud i/o dir-me'n res, no?

G., em mataràs al final, en sèrio. amor.