Les paus

 Doncs res...es veu que avui ja se li havia passat/s'ha adonat que s'havia passat.

Com sempre tot és no verbalitzat...però ha vingut al nostre "espai de les confessions" i m'ha enganxat un adhesiu...una cosa significativa per totes dues...la seva manera de demanar-me perdó? No ho sé. Però a mi em cauen les calces a terra, no puc fer-hi més.

Però tampoc ha volgut que li fes massatge avui. Bueno o no ho sé, no li he preguntat. Però no m'ha dit res i això que m'ha dit que ahir li feia molt de mal.

No sé, és com que em confessa tots els seus mals, em demana ajuda per posar-hi remei, ajuda o implicació, almenys, i després sembla que no ho vol solucionar. Ella mateixa ho diu: vaig dir que trucaria el fisio quan tingués els resultats i...encara no ho he fet. L'entenc massa bé perquè a mi em passa el mateix però...què la bloqueja? Només ella pot saber-ho. 

Decideixo confiar en ella. No sé, és molt difícil per mi estar al seu costat així i que em vagi dient que està malament i que està malament. Com vas? Bueno...em contesta. Aquest bueno em mata...és com per no dir-me...fatal. 

Em demanes ajuda i després no em deixes ajudar-te, se'm parteix el cor en dos. Vull que  estiguis bé, amor, i no suporto saber que puc fer-hi alguna cosa i no la faig perquè no puc, perquè no em deixes, perquè no sé què és o per no sé què. Perquè ho has de fer tu, bàsicament. Potser només he d'estar al teu costat mentre estàs malament. Però si quan ens acostem m'has de repudiar d'aquesta manera...ai mira, no ho sé...

Em tornarà boja...

I no, no passaré d'ella encara que sigui el que tothom vol que faci. Bueno, tothom tampoc.

I sí, sí que em fa mal però també em fa molt de bé. Jo no sé estimar d'una altra manera. Jo només la vull estimar i sento que ho estic fent. 

Que vol que li vagi al darrere? Sí. Que ella m'hi va, també. Que juga amb mi? Dons no ho sé, jo ho veig bastant seriós com per ser un joc, molts sentiments implicats i molta profunditat.

El que realment m'emprenya és estar vivint això i no poder-ho compartir amb ella, amb la persona amb qui ho estic vivint perquè hem de fer com si res. Com si no.

Però de cop apareix a l'espai de les confessions amb una pegatina i el món s'il·lumina com amb l'arc de sant Martí, tot i que plogui.

Perquè ahir, tot i no fer-me ni cas jo vaig anar a veure-la a ella i se li va il·luminar el somriure.

Com es proposa a algú una relació d'aquest tipus?

Les amistats sembla ser que no es proposen, simplement es verbalitzen quan ja son una realitat.

I les relacions romàntiques sembla que es segellen amb un petó i llavors pots preguntar "què som" tot i que després la penya es faci un lio de collons amb les respostes i els actes en conseqüència.

I en canvi pots estar vivint una relació d'amor preciosa, perquè si això no és amor, me la tallo i em faig monja i en canvi no en pots parlar, ni li pots posar nom ni res. 

Només per què? Perquè no ens hem fet un petó a la boca? Vale. Doncs quina tonteria. 

No sé si mai podré parlar-ne amb tu, G. estimadíssima, però que això és una història d'amor...no en tinc cap mena de dubte. Ningú ja pot negar-ho. Ni jo, ni tu ni ningú. Ni negar-ho ni afirmar-ho, però.