Cabana

 I he estat a casa seva.

I hem estat assegudes al seu sofà parlant de les seves pors...i jo li parlava de moments horrorosos que havia passat...i no li deia que havien sigut per ella...i ella era allà, al meu costat, i ens estàvem menjant a mitges un pastís de formatge que ella havia fet...

Que no, que no és cap somni. Això era ahir. Ahir a la tarda.

La sensació d'estar amb ella al sofà davant de la llar de foc (apagada) era tan agradable com m'imaginava, fins i tot encara més...perquè tenia una veu super suau...diferent...encara més bonica...per fi hem trobat la nostra cabana i era casa seva...m'ho ensumava. 

En un moment en vaig ser conscient. ho vaig pensar: soc on volia tant i tant ser...i el meu cos es va relaxar, em vaig posar millor en el sofà, era perfecte, estava còmoda, els coixins...la nostra proximitat tan coneguda...que bonic, en sèrio.

I quan marxàvem vaig guardar les coses a la nevera com si fos a casa meva...em sentia TAN  a gust...però no a gust de uuuuuh, estic a casa de la meva crush...sinó a gust en sèrio de...vull quedar-me aquí.

Lo dolent? Doncs que està fatalíssim amb molta ansietat i les meves abraçades i converses li poden alleujar durant un moment  però jo no puc fer miracles ni puc fer-hi més (i això em parteix el cor tot i que és perfecte per a la meva Salvadora interior). Potser sí que haurà d'agafar la baixa...però ella dirà. Ahir va haver de marxar i avui ha arribat ja amb l'agobio tot i que després ha millorat una mica...La meva cuqueta...

Jo li he dit que és valenta, que s'hi està enfrontant, però no em creu. Bé, li he dit tantes coses...i encara moltíssimes més que li diria tot el rato perquè tinc com un cervell paral·lel a la vida real que només pensa en ella. El tinc des de fa dos anys i he après a conviure amb les dues coses però allà està. 

Adoro que compti amb mi però odio que no n'hi hagi prou. Estic orgullosa de no intentar fer més del que puc i el que és sa per mi, tot i que les amigues no em creguin, jo sé com em sento per dins. 

No em puc imaginar res més gratificant que acompanyar-la.

A què no et vols enfrontar, amor?

Ella simplement vol deixar de sentir ansietat i continuar tot normal però l'ansietat li està parlant! Li està dient alguna cosa. Si diguéssis que tot va perfecte...però no és el cas. 

Li vull preguntar què pinta el seu marit en tota aquesta història. Li vull preguntar per la història amb l'amant, si ha passat algo o si encara estan "junts" també què hi pinta. A preguntar-li per mi no m'atreveixo, simplement vull notar el lloc que ocupo ara. 

També em va dir q troba a faltar la seva amiga que té un nen d'un any i clar, no és el mateix, diguéssim...Sento com que no té ningú amb qui parlar i m'encanta ser aquest algú però...no sé, amb això tampoc no s'arregla. 

Diu que quan parla amb la psicòloga sent que no més "li explica" i clar, mira, per això ja estic jo, no sé com dir-ho...i no li cobro diners. 

Tornant a la meva història, òbviament totes les seguidores del podcast i totes les companyes comunes estan flipant en colors de que hagi anat a casa seva. Mira noies, a nosaltres ens ha fluit i ha sigut super bonic i natural i en realitat ja ho hauríem hagut de fer fa molt temps. La nostra història és així.

L'altre dia li vaig dir a la Còmplice a l'última conversa que vam tenir: només G. i jo tenim totes les dades sobre aquesta història i ningú des de fora pot jutjar què hauríem de fer o deixar de fer. Aquesta història és nostra, i ja li vaig dir fa molt temps a G. també. Aquesta amor és nostre (m'atreveixo a dir) i sí, efectivament em cago de por de tanta proximitat i de pensar que quan estigui bé i ja no em necessiti passi de mi. Però no puc no viure-ho per una por d'algo que no sé si passarà.

Estic tan contenta d'haver trencat el tabú de quedar fora de la feina i haver anat a casa seva i haver-m'hi sentit tan bé...haver-nos-hi sentit tan bé. Mare meva, G., aprofitem el que tenim. Aprofita'm, utilitza'm, li vaig dir.

Mare meva. Madre mia (amb el to que ella ho diu i imito sense voler...). Aviam què fa demà la meva coqueta amb sucre...us informo.