No en sé

 Si això fos estar amb ella (que no ho és perquè no som nòvies...) m'adono de lo moltíssim que em faltaria per aprendre. 

Em costa molt confiar en que la situació és com és (clar que, amb la muntanya russa que portem no m'estranya, tampoc...), no fer-me olles de tot el que passa o deixa de passar i no pensar que tot s'acabarà d'un moment a l'altre d'una forma abrupta. 

Ara estem com en més confiança que mai.

Fins i tot avui a la feina jo he anat molt atabalada i es pot dir que amb prou feines hem coincidit i tot i així no faltaven les mirades de complicitat com dient: amb tothom estic fent el paper però tu i jo sabem com estic...

Jo anava a marxar ja i s'ha esperat per dir-me adéu i li he fet una abraçada.

No puc amb aquesta actitud de "salva'm" perquè precisament no la puc salvar. Però allà al seu costat que estic i això no ens ho treu ningú. 

Vinga, amor, estaràs bé però has de fer feineta...

És igual com això de dir-li bon dia cada dia però és que l'altre dia es va aixecar tan malament que és que no ho puc resistir. Bon dia, amor, estàs bé?? No li dic amor...però de vegades sí. Li dic cuca, bonica...no pot ser així per sempre?

Sempre penso que li molestaré...però què m'ho fa pensar?? Sembla molesta?? Ni de bon tros. DONCS?!?!

Igualment li he dit bona nit però a les nits no puc evitar pensar que està anant a dormir al mateix llit que un paio que no pinta res a la seva vida i que com no li ha de donar ansietat això, madremia...

Fins demà, amoret.