...si és que...
Avui G. està pitjor que mai. Ha anat d'urgències i tot. Ha vingut a la feina i ha tornat a marxar i ara l'aniré a veure a casa seva.
Lo bo? Que m'escolta, que estem en comunicació i que compta amb mi. Que he fet un procés per poder estar aquí, potser per això m'hi veu i sé que jo no tinc la solució però estic al seu costat.
Lo dolent? No suporto que estigui malament. Tan de bo pogués ser com ella diu i millorar "estant bé".
Se'm fa tan real la realitat...tot i el comentari de la meva estimadíssima Còmplice de que estic vivint "una realitat que no és real"...és més real que mai.
Perquè totes les fantasies que hagi pogut tenir amb G. (i tinc) no son res, precisament, al costat d'aquesta realitat TAN real i tan intensa. La vida és això.
Li he dit que s'ha de deixar anar però opino que no té un lloc segur on deixar-se anar i penso que si existeix un minilloc segur jo en formo part i no hi ha res que em pugui fer sentir millor.
Si m'entra la paranoia d'estar al seu costat només com a salvadora, només perquè està malament, queda compensada per la por que em fa que perdem la connexió quan estigui bé...així que...anem veient...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada