L'he liat

 A vegades no sé si visc la realitat o en una pel·lícula que materialitza els meus somnis més enllà del que jo pugui imaginar.

La conversa que he tingut avui amb G. i les condicions en què s'ha produït...no dic que vagi a canviar el curs de la història (perquè no crec) però és que ni en un milió d'anys l'hauria imaginat.

L'altre dia que vam parlar i vam dir que vale, però que parlaríem en persona...em va dir q vindria on jo faig el cafè i ha vingut (primer "!"). A més estàvem soles i hem estat una bona estona.  Li he dit...bueno, tot lo que li volia dir no perquè no acabaria mai (per això necessito perspectiva de més temps...perquè no se m'acaben les coses per dir-li i per això també agraeixo als guionistes que ens estan donant moltíssim temps de prórroga -potser tot el curs que ve-) però moltes, moltes coses, algunes m'han sorprès fins i tot a mi i estic tan acostumada a "parlar-li", en el meu grup de watsap amb mi mateixa, aquí, mentalment...que no em costava gens, li parlava des del fons del cor, no tenia vergonya ni pensava que res estaria fora de lloc. Bé, quan ha arribat, menys mal que primer ha anat al wc perquè se'm sortia el cor per la boca...

El que em fa sentir més orgullosa, per això és que primer he parlat de mi, del que m'havia fet sentir malament i del que vull i necessito en plan SOC AQUÍ. Olé jo. Li he dit que segons com sentia que em quedava parlant amb la paret, i que ja sé que soc molt intensa però que si ho nota que m'ho digui, que no em deixi amb la paraula a la boca i no es faci la sueca. Feia una carona...vale, deia. Que cuqui. Ja sé que no canviarà de la nit al dia però almenys la pròxima vegada tinc on remetre'm i dir: ei, no tornem a allò que em fa sentir malament.

Com tot en aquesta història, sento que em dona lliçons de vida, que això em servirà ja per sempre més...no sé...

Li he dit, també, que per mi ella és molt important, que necessito estar bé amb ella per poder pensar en les altres coses de la vida, que està molt avall de la meva piràmide de  Maslow. No sé, parlava a raig...no sé què putes més dec haver dit...

La part fosca de la conversa i de la història d'avui, bueno...fosca per ella però necessària trobo jo, és que també m'ha dit que no està per res perquè no està bé. Ja ho sé. Això no li he dit però des que la conec que no està bé...potser que anem fent-hi alguna cosa, amics. 

Però llavors a mi no em surt una altra cosa que burxar-la, que posar-la en primer terme de la seva història. Tu et preocupes per la teva mare però jo em preocupo per tu. Tu cuides però jo vull cuidar-te a tu, vull que comptis amb mi, que m'utilitzis (he pogut dir això perquè ja havia posat les condicions del contracte abans), que parlem i si has de plorar doncs plora. treu-ho.

Que si ha plorat...mare meva. Ha començat a plorar i no podia parar, hem entrat a la feina i no podia parar, ha hagut de començar més tard i tot. La que has liat! M'ha dit després somrient (el seu somriure trist...). 

Sí, amor, l'he liat perquè et veig, et sento, et toco l'ànima igual que tu a mi, perquè ets el meu mussolet (tot això no li he dit, clar. Bueno, mussolet sí).

Em sento molt situada. Em trenca el cor en mil trossos que estigui malament però em sento situada en el meu lloc. Em sento capaç d'estar al seu costat de veritat. 

Em sento disponible de veritat perquè em sento a la distància correcta que podem sostenir. 

Em sento lliure de dir-li el que necessito dir-li, de preguntar-li quan m'interessa.

Em sento al seu costat.

No sé què més puc demanar.

Que no fem sexe...en sèrio...comparat amb això...jo què sé. 

Em va dir que un dia de finals de juny potser l'hauria de portar amb el meu cotxe. Wow.

No sé, només vull viure això.

Crec que fins i tot estic convencent a l'amiga que em renya...ja no em renya. S'ha quedat consolant a G. quan jo l'he entrat del carrer plorant com una Magdalena. 

Mare meva...No paro de proposar-li coses per fer però ja és com catxondeo. T'agrada el Nil Moliner? Li he dit avui. No. No m'agrada res, em deia rient entre llàgrima i llàgrima. Ja...carinyo...

Em sento com un raig de sol i només vull brillar i que em prengui. Em concentro en brillar i de pas em serveix per estar bé amb la meva vida. Tot son avantatges. Menys per ella, pobrissona meva...sento que mai acaba de passar-ho malament i no ho suporto. Però no puc fer res més del que ja faig.

El que tinc clar és que no em vull consumir ni destruir. Estic molt centrada. Fa unes setmanes que em sentia descentrada. Doncs ja m'he centrat del tot.

En fi, no sé si alguna persona ciber-humana és capaç de seguir aquests posts però com que veig que com aquell qui diu no els mira ni crist...doncs ja serveixen per mi mateixa com a diari personal. 

Ei, que moltes gràcies a qui ho llegeixi igualment.