Expressar

 Bueno, avui estic una mica orgullosa perquè en certa manera he resolt el que em passava...o sigui.

Ara és aquell moment del ciiiiiiiclo sin fin en què G. no em fa cas. O sigui, està distant, està a la seva bola perquè està "millor" i no em necessita, diguéssim...dit així sona fatal...però és així, no ens enganyem.

Tot i que no entenc tanta proximitat i tanta distància...en fi, cadascú és com és, com que tampoc som res, doncs no em sento en la necessitat de decidir si em convé estar amb una persona així perquè com que no hi estic...oi que m'enteneu?

Qüestió, que a sobre a la feina tinc molta feina i vaig a tope i cansadíssima i a sobre de que està distant quasi ni la veig i ahir ja vaig sortir una mica mosca tot i que després del dinar va haver-hi "fals acurruque". Mare meva...cada cop parlo pitjor...però avui la distància ja començava a ser nivell Frozen i he sortit una mica mosca.

O sigui, no enfadada amb ella perquè diguéssim que no ha fet res malament excepte ser com és ni amb mi perquè tampoc és que m'hagi passat ni hagi fet res raro...jo estic normal, el que passa és que l'entorn és tan diferent i de cop tan hostil que em sento perduda...però sí mosca.

I estava una altra vegada amb allò de coi, ara necessito expressar algo però què dic? Com ho dic? Ho he de dir?

Perquè m'entra la paranoia de que la molesto, de que soc pesada i de que tornarà al modo "que no es faci il·lusions, aquesta". I el meu síndrome de la Salvadora mal curatem diu que ja té prou coses al cap com per a sobre ocupar-se de mi que no som res i que no la molesti. Pesadíssim. Ommmmm

I he entrat a un lloc pensant tot això però quan he sortit de cop m'han entrat ganes d'enviar-li un missatge, com de saludar-la. He pensat...fora la paranoia, tal com estàveu la setmana passada per què coi has d'estar pensant tot això??! Estic molt dubtant entre si les coses venen de la realitat o dels meus traumes...

I li he enviat un missatge i li he dit "guapaaaa" (com dient...ei) i em respon amb una cara de 🤨, així, aixecant una cella com dient...què diu ara aquesta. 

I li responc: res, que als matins vaig a tope i quasi no et veig i et trobo a faltar. 

Pam! Ho he dit. Canviarà això el curs de la història? Repeteixo: no. Però ho he dit. Ha rigut i no ens hem dit res més (perquè està en modo avion, diguéssim). 

Però la meva necessitat d'expressar-ho ha quedat resolta. Ho he expressat. Ole jo. 

I res, demà seguim...igualment estic contenta perquè la seva "absència" no em provoca uns baixons com els de l'any passat, esclar i em tranquilitza molt pensar en l'estiu i pensar que li podré dir coses i que li penso dir la frase "digue'm que ens veurem encara que sigui mentida".

Si fa dues setmanes li vaig dir que és molt important per mi i  que necessito estar bé amb ella per poder seguir amb la meva vida. Ja ho he dit. Doncs ara ho faig. Què pot anar malament? Ehem...ironia mode on. 

Avui també he llegit: si ja sé que m'estrellaré, almenys gaudeixo del trajecte. O una cosa així...doncs això, au.

Per cert, benvinguda la meva amiga A. q li he compartit el blog (holiiii). I seguim. Jo a lo meu.