Haver parlat

 Avui s'ha desfet un altre malentès sol gràcies a la conversa que vam tenir l'altre dia.

Visca!

Li he preguntat una cosa i m'ha contestat amb evasives i jo pensant...ja hi som?

Però al primer moment que l'he vist després l'he cridat i li he dit així amb gestos...hem de parlar. 

I seguidament m'ha dit que no m'havia contestat perquè no volia que ho sentís una altra que hi havia per allà i que després m'havia cridat per dir-m'ho però jo no l'havia sentit.

M'encanta que tingui clar el que pot fer-me mal perquè jo li he dit i que de seguida pensi en resoldre-ho però encara m'encanta més que hagi anat jo al moment a resoldre-ho.

Em repeteixo sense parar que no som res però sento que tot és tan útil per quan amb algú "sigui algo" no sé, el que sigui que vulgui dir això.

Perquè en realitat per mi G. no és que no sigui RES. Al revés, és moltíssim.

I estic contentíssima i em consolo i em sento créixer quan penso que li he dit "per mi ets molt important i necessito estar bé amb tu per poder seguir amb la meva vida". Perquè és així mateix. I perquè sento que ho ha rebut molt bé, tot i que continuem sense "ser res".

D'altra banda, per què no dir-ho, em cau la bava mirant el seu turmell, sobretot perquè en conec el tacte i tan blanc...no és que sigui fetitxista però mai hauria pogut pensar sentir-me tan atreta pels turmells d'una persona...

Però ara és com una atracció que no em fa mal, que la puc gaudir. He après com a viure-la en solitud, com cap endins. Per això sempre penso que com de cop em digués que sí em cago. Necessitaria un temps d'adaptació...però bueno, com que no passarà...doncs no em preocupa. 

Fins demà (com m'agrada dir, pensar i sentir això...). 

En alguns moments penso com si hauria de conèixer o fixar-me en alguna altra persona...però em ve sota zero de gust quan ja estic tan bé amb el meu  mussolet i que m'envia fotos del seu fill (que estimo, no puc evitar pensar-ho) perquè li ha comprat roba elegant -i perquè jo li pregunto, clar-. Estic fatal? Sí, confirmem.