Gestionar

 G. està a 50.000 anys llum emocionals de mi.

Està com un robot fent com que està normal però no em diu res, pràcticament no em mira a la cara excepte lo just per "semblar normal". Jo ho distingeixo. Potser des de fora no es veu tant la diferència però jo la sento.

Podria enviar-la a la merda, podria no parlar-li, podria ignorar-la jo encara més...arribar a poder fer això em costa molt d'esforç emocional i sobretot em costa temps. No puc fer això d'un dia per un altre i menys veient-la cada dia tot el rato. 

Intento pensar com gestionar aquesta situació. 

Dilluns he d'anar allà, l'he de veure, m'he de morir de gelos perquè amb tothom està normal i fins i tot alegre, els hi explica coses i els hi ensenya coses del mòbil  i amb mi està així, amb prou feines em dirigeix la paraula i no m'explica res específicament a mi. Si soc allà i ho sento...doncs val però res, com si no hi fos, com si fos una empestada. 

Penso, potser allà amb tanta gent estem atabalades i sobrepassades...però li envio un missatge després i també em contesta com un robot i lo just perquè no sigui dit que no em contesta. Fins i tot deixa el missatge sense obrir. El colmo  de no voler parlar amb mi i de no voler que li parli. Està clar. D'acord. Missatge rebut.

No puc entendre aquesta actitud de cap de les maneres però bueno, tampoc no ho pretenc, només intento , com he dit, gestionar-ho perquè he d'estar allà. 

He pensat estratègies de supervivència per aquests últims dies que ens queden.

D'acord, marxarem de mal rotllo i distanciadíssimes igual que l'any passat. D'acord, ho accepto.

No aniré on ella sigui. Ni un espai ni una conversa. 

Si em diu algo li contestaré específicament el que em digui, literalment i no afegiré res per continuar la conversa. Jo no li diré res. 

No aniré a dir-li adéu ni li parlaré d'aquest estiu. 

Al dinar de dilluns esperaré a que segui ella per seure lluny o seuré la primera on em piqui ben lluny d'ella i de les persones amb qui està tan simpàtica i comunicativa. 

Espero que vingui NC., en teoria sí, necessito el seu aire fresc, i si beu una mica de vi encara millor. Ella no em destrossa el cor (tot i que tampoc me l'omple). 

Estic tristíssima.

Algun dia trobaré les forces per no tornar al seu costat quan em reclami. Amb el cor trencat i amb tota la pena del meu cor. Però no em deixa una altra opció.

Ja en vam parlar i hem tornat al mateix lloc. No em vull quedar parlant amb la paret, li vaig dir, digue'm les coses. D'acord, em va dir. 

I no, torna a no dir-me absolutament res.

Es veu que divendres la va acompanyar a la feina el seu MARIT. Les companyes van flipar. Menys mal que no el vaig veure...bueno, no sé.

La meva confessora nova diu que està així amb mi perquè amb mi té més confiança...bueno. No sé per què és, sincerament no em quadra res, segurament dec fer-ho fatal i ja està. Només vull centrar-me en mi. Suposo que, igual que l'any passat, m'anirà bé la distància i no veure-la, cosa que em posa encara més trista.

A la mateixa persona que va dir-me que anés a casa seva i em va explicar totes les teves pors. A la mateixa persona que em xiuxiueja a l'orella que li digui per què li dic mussolet...A aquesta mateixa persona ara l'he d'ignorar i defugir perquè és lo únic que accepta de mi. 

Però, a diferència de l'any passat, no podré suportar tot un estiu sense saber si està bé. Sabent que està malament. No puc amb això. Tinc ganes d'stalkejar els seus amics a l'instagram i pregunta'ls-hi, tinc ganes de dir a les companyes de feina que li preguntin. 

Saber que almenys està normal i no està a l'hospital amb un atac d'ansietat com aquell dia...com el dia de casa seva. Quan va veure que parlar amb mi no li solucionava res, només feia que l'agobiés més preguntant-li com està. 

Bé. Doncs això. Aviam com gestiono els dies que queden...