Món ideal

 Pfffffff...tot va anar de mal en pitjor.

El dinar de dilluns va ser un horror. Em vaig posar a l'altra punta, sí, per sort al costat de NC. (amoret meu...tot i que tan diferent...és tan fàcil no enganxar-se a una persona que no et fa cas i et deixa les coses clares amb tots els llenguatges possibles...). G. i jo ni ens vam mirar, ella ben simpàtica amb tothom, fent-se selfis, explicant coses, que si això, que si allò i a mi sense ni mirar-me però mira...ni jo a ella.

Tot i que al final (sempre ens queda el fil d'amor...) ja marxàvem i tenia els ulls plorosos i li vaig tocar el braç i li vaig xiuxiuejar: estàs bé? A ratos, em va dir però al marxar també em va tocar el braç. 

Jo he estat super malament. Ho he parlat amb la psicòloga. Intentava repetir-me el mantra de que no s'ha acabat tot ni m'odia ni el vincle està en perill...però no ho he aconseguit massa...

No sé, és tot molt difícil, aquí hi ha molta teca. 

Ahir no vaig anar a la feina però ni li vaig dir per què ni, per descomptat, em va preguntar res.

Però avui quan he arribat me l'he trobat a la porta tal com entrava i m'ha dit que no sabia si ja havia marxat de vacances, si tornaria ni per què no havia vingut ahir i m'ha dit que anés cap on anava ella, vine, m'ha dit  a mi, MIRANT-ME A LA CARA i als ulls.

A partir d'aquest moment i durant tot el matí de forma MOLT EVIDENT per mi, ha abandonat el modo "si te he visto no me acuerdo" que portava des de feia dies. Al final jo estava rància ja però clar,  ni soc la única ni he començat jo...

Què passa, que m'he d'enfadar perquè torni? Que coincideix el temps que triga en fer tot el cicle amb el temps que trigo a enfadar-me?

Avui tot al revés: mirant-me, parlant-me a mi, dient-me tot el rato que anés, explicant coses i fins i tot dient-me "ho has sentit?" d'una cosa que havia explicat abans a una altra. 

Igualet...vamos,  igualet que al post anterior, si sembla una altra persona!

Tocant-me, inventant-se excuses com per abraçar-me, li he tocat la mà i no l'ha apartat, posant-se com molt a prop com quan jo sento que "em provoca" i fins i tot jo estava en un lloc estret i podria haver-me dit que tirés cap allà però no, ha preferit passar per darrere meu i amb prou feines hi cabien les nostres pelvis de manera que quasi m'ha follat i tot. 

En sèrio que no sé què he de fer amb aquesta persona. 

Evidentment que prefereixo mil vegades marxar de vacances així, en aquest modo que com estàvem la setmana passada...però no entenc com arribem aquí.

Anyway, aquest no és el tema, en realitat, tal com vaig parlar amb la psicòloga a l'última sessió, sinó l'actitud que jo agafo davant dels seus desaires i canvis d'actitud. Que se'm cau el món quan en realitat, simplement jo també hauria de posar un modo, un protocol que casi amb el seu.

Perquè no soc capaç de desfer el vincle, perquè en el fons tampoc no vull.

Si, tal com ella deia, quan detecti el modo "si te he visto no me acuerdo", jo em centro en mi i penso uuuuuuui, com que així estem, eh? I no m'ho prenc personal i sé que tornarà...és una tonteria. 

O sigui...ella necessita aquests períodes, no sabem per què.

Ella m'encanta com és i alhora odio com és però és així...

Avui quan ja havia arribat i la sentia parlar pensava: si és que només vull estar així, de xerrera, explicar-nos les coses de la vida, jo tampoc vull tant de drama ni tampoc em cal tanta profunditat però ens surt així...

No sé què em va dir la psico del fet de que jo digui "si jo només vull que..." i a sobre no tinc ni això...no recordo, hauria de gravar les sessions. 

Però està clar que no estic posicionada correctament i que em remou coses molt profundes que no tenen a veure amb ella. 

Vull seguir treballant en això...

El dia d'avui, en el modo "normal"...és el meu  món ideal.