Intimitat

 Avui he anat al seu cotxe com feia segles que no feia. 

Estic molt diferent de les últimes vegades que hi havia anat...no estava nerviosa ni em semblava un dia memorable. Per no estar, no estava ni contenta perquè avui m'he adonat que odio llevar-me, així en general. Encara que G. em vingui a buscar a la porta de casa com una nòvia (que no és). 

L'olor.

Déu meu, l'olor quasi m'ofega, m'inunda, em mareja, m'absorbeix, m'embafa (però en el bon sentit de la paraula). 

Quan vaig anar a casa seva em va sobtar molt que casa seva no fes la seva olor. Esclar...viuen dues persones més, no sé...però el seu cotxe...mare meva, és com viure dins d'una ampolla de perfum. Pot ser que sigui la persona que fa més bona olor de la capa de la terra? Ja m'ho he preguntat moltes vegades però la resposta sempre és sí. Perquè és olor A ELLA. No és ben bé cap colònia, xampú ni detergent...és tot junt, és ella, és la seva olor i punt i el seu cotxe era com viure dins d'una flor. Encara em sembla que la sento ara. Em semblava que jo feia la seva olor i tot...

El trajecte ha anat molt bé en el sentit que estàvem tan còmodes que ens permetíem el luxe de no parlar. O sí.  Ja parlem molt. 

Però sí, tenir-la allà al costat, inclinada cap a mi, que els nostres colzes gairebé es tocaven perquè té un reposabraços entre els dos seients...m'ha superat una mica. He baixat com un altre cop molt enamorada.

Semblarà raro el que diré però sentia el seu desig, sentia la seva crida, sentia que ens faltava una abraçada, un petó, el contacte corporal, els mimos...Ho sentia de part seva. De part meva ja estic acostumada a fotre'm i no tenir-ho. Però sentia la seva crida. Mai podrem saber si és real o és la meva suggestió. 

Després hem estat tan normals, esclar, ja estem una mica de tornada de tot, ho hem passat tot moltes vegades però  sentia que necessitàvem allunyar-nos una mica. Almenys jo. Jo veia que ella parlava molt amb la seva altra companya. Amb mi també, aviam...però no sé, continuo pensant que aquesta intimitat ens supera.

Que la necessitem i l'esquivem a parts iguals. La perseguim i quan l'aconseguim ens espanta i ens allunyem. 

Li ha tornat a canviar la veu i feia la de casa seva. I m'explicava com havia estès la roba i a mi a mi em ve aquell desig suprem d'estar a la seva vida, d'estar al seu costat, d'estendre la roba amb ella...tot i que sé que és impossible i a més crec que mai funcionaria...

Parlàvem diferent. Per primer cop deia que necessitava vacances i jo no em sentia malament perquè tenia com un instint dins meu de pensar "vale, què farem a les vacances?" tot i que no sé què proposar-li ni si ho faré ni si mai s'arribarà a esdevenir. Això per no dir que ja no compto ni boja que proposi res ella. 

Però crec que aquest estiu serà diferent. Vull dir-li de fer coses tot i que no sé quines. Però quan faci uns dies que no la veig segur que tindré ganes de proposar-li de fer un cafè. 

Estic una mica cansadeta, per això, de proposar sempre jo i iniciar sempre jo. Però esclar, com que no som res...no li puc dir ni preguntar-li com se sent al respecte. Perquè això amb les amistats no es parla.

I amb les meves altres amistats no és que no m'importi, sinó que ni tan sols hi penso. Parlem i punt. Mentre la comunicació sigui fluida i hi hagi interès...què importa qui hagi obert el xat? No sé...

Avui li he tornat a veure la panxa i té com un bonyet una mica més amunt del melic i una mica cap a l'esquerra. Nova necessitat desbloquejada: tocar-li. Vull tocar-li la panxa...em venen ganes de plorar. Em consolo tocant la meva...però sincerament, no és el mateix...Encara que sigui rodona, blanca i suau com la seva. 

No puc baixar la guàrdia. M'he de cuidar d'aquesta intimitat que necessito bojament perquè quan la tasto...uf....