Pelets

 Avui no tinc ganes d'entrar en detalls de coses filosòfiques.

Vull tornar al meu món imaginari on només importa ella i lo molt que m'agrada i això em dona vida. M'és igual tot. 

Avui m'ha fet descobrir una cosa del seu cos en què no m'havia fixat. Pot ser? Doncs es veu que sí. Ha sortit en una conversa i ha dit ella doncs jo tinc "això". I clar...sí que ho havia vist, però no m'hi havia fixat. 

I son aquests típics pelets curs que li surten a algunes persones a la templa (a la SIEN, confesso que he hagut de buscar la traducció...perquè...fillmeu...). I ara no puc parar d'adorar-los, son tan DE BEBÉ!!

Com que sempre du el cabell deixat anar doncs no se li veu...o sigui...sí...però ara no podré parar de mirar-ho. Peletes...aix.

Ara toca la part del ciclo sin fin en què passa de mi i com aquell qui diu no em mira a la cara més que quan ja estem parlant, diguéssim. tot i que des de que va descobrir-ho no para d'arrepenjar-se a la meva cadira amb aquella postura falsa d'acurrucar-se que jo m'imagino. 

Però vam  tornar a parlar perquè ella tornava a estar "bueno", després del nostre trajecte en cotxe (casualment) i em va dir que no tenia ganes de parlar. Almenys aquest cop n'hem pogut parlar. Ja tornarà però estic trista quan "no hi és"; és així. 

Potser cada cop menys? Potser cada cop menys. Però ho estic. 

No sé, la propera vegada que m'expliqui els seus problemes...no sé, perquè ja s'acaba el curs...m'entren ganes de dir-li: per què m'ho expliques?  Què vols que et digui si després sembla que estàs decebuda amb el tot el que et pugui dir? Si em preguntes a mi ja saps per on aniran els "tiros", ja saps lo intensa que soc, jo no et contestaré coses neutres. 

Millor no m'expliquis res i només abraça'm, a això vaig. Aquesta és la nostra relació natural. Menys parlar i més abraçar-nos, però sembla que només ens podem abraçar quan algú de les dues està fatal. Sobretot ella. Doncs quin rotllo. 

Estic decebuda.

Però en canvi adoro uns pelets que no m'havia fixat que existien. Amb això ja faig.