Crush (reprise)

 Repasseu aquest post o seguiu l'etiqueta A.

Podria repetir el post punt per punt. Ens hem tornat a veure, efectivament al cap d'un any però havíem parlat molt i havíem esperat aquest moment amb delit, verbalitzant-ho (per missatge, clar). 

Ens vam veure i va ser com "per fi". Crec que ho vam dir i tot en veu alta.

Connexió immediata i permanent tota la setmana fins que avui ens hem acomiadat amb dues (no una) abraçades i dient-nos (ho ha dit ella primer) que ha sigut un plaer compartir aquests dies i que hem de buscar més moments per compartir i planejant un viatge a Milà (per una conya) i tots els concerts i trobades possibles (vale, era un moment de subidon però soc de l'equip fer realitat les coses que es diuen en aquests moments).

Ha sigut un crush...no-sexual, poc-sexual...no sé com dir-ho. Òbviament no ens hem liat (no fos cas, també) però, igual que l'any passat però més intens (perquè ja sabíem al que anàvem) hi ha hagut incomptables moments de molta proximitat física, mirades MOLT intenses (però molt, en sèrio), fins a dir-nos: per què em mires així? I tu a mi? 

En alguns moments d'aquests en què ens buscàvem tant i TAN mútuament (uf...després de tanta unilateralitat ho he agraït moltíssim) sí que m'ha posat...és que aquella mirada com mirant-me dues vegades...és com irresistible...però era com cosa del moment, només, després no hi pensava en aquest sentit.

En canvi era un crush com romàntic, com de tenir un somriure tonto quan la veia, com de que em caigués la bava...no sé...que no era com de que em cau bé o d'amistat o de...no sé, era algo diferent però tampoc un crush sexual...m'agrada moltíssim aquesta indefinició perquè m'obre un món de fantasia. 

De poder gaudir de que em toqui un braç però sense patir perquè la cosa no va més enllà. 

Ha sigut molt bonic, en sèrio, és una persona preciosa i interessantíssima i és que, torno a repetir, em sap greu, però un somriure i un riure...he rigut tant amb ella com feia segles que no reia i menys amb algú nou a la meva vida, diguéssim (tot i que faci un any que ens coneixem, feia un any que no ens vèiem). Riure de plorar de riure. 

Molt bonic, en sèrio. Molt bonic ha sigut.

I també molt boniques les promeses de continuitat.

Em mirava fixament i reia...jo crec que veia que em posava vermella...jejeje. 

I ens cuidàvem...aquest matí m'ha vingut a avisar a la meva habitació perquè anàvem a esmorzar i després s'ha quedat "sense voler" (no m'ho crec) el meu afterbite que li vaig donar ahir a la nit per si li picaven molt les picades de mosquit i no podia dormir...Tot molt romàntic.

A més tot sense dissimular gens ni mica. No ens feia res anar-nos "al darrere" i esquivar 4 persones per seure al costat, ni assenyalar amb il·lusió que en una dansa ens havia tocat donar-nos la mà. Em mira, assenyala les mans amb la barbeta i jo li apreto la mà i somriem, i somriem...

El contrast és G. Encara m'ha fet ser més conscient de lo trista que està...jo no em vull deixar arrossegar cap a això. La seva tristesa m'enamora i em segresta però no és meva, és seva. Avui li he preguntat com anava. Regular, m'ha dit, que en el seu llenguatge vol dir fatal. 

Li proposaré si vol que ens veiem. Ara em ve de gust. Em sento forta i continuo sentint que l'estimo moltíssim. Però moltíssim. 

No li escriguis, que et fa mal, em deia la meva Còmplice...no és tan senzill. 

G. em fa patir. però no per mi (que també...) sinó per ella.  No soc ningú per diagnosticar res però penso que aquesta persona està en depressió i no la vull deixar sola. Li vaig dir que jo la cuidaria a ella i ho estic fent. Vull fer-ho. 

Continuo sense saber si vol, si ho pot acceptar o com ho entoma però jo ho vull continuar fent. Necessito fer-ho, ho sento així. 

Encara vull que estigui a la meva vida.

També vull que hi sigui A. I ella ho vol molt i m'ho diu i és super bonic i estic molt contenta. 

Distància

 Ara necessito no veure't, ara gaudeixo d'aquesta distància i d'haver sortit de la sobreestimulació  que representa veure'ns cada dia immerses en una vida social que no volem i que ens allunya.

Per totes les persones i dinàmiques que s'interposen entre nosaltres i no ens deixen ni mirar-nos.

Ara t'envio un fragment del concert que vaig veure ahir només perquè era molt bonic i l'escoltes.

I no sé si t'agrada o si et fa il·lusió rebre'l, no en tinc ni idea, em rendeixo de saber què vols o què esperes. 

Però em contestes amb alegria i així ens diem bon dia i sé que estàs bé.

Ara és tot el que vull. 

Veure't és massa per mi, veure tota l'estona el teu cos que desitjo fins l'extenuació i no puc tocar...prefereixo somiar-te.

Però vull que estiguis bé. 

Vull dir-te bon dia el dia que em vingui de gust.

Encara que tu no m'escriguis primer.

Encara que no sàpiga si t'agrada o si ho esperes o si...

Món ideal

 Pfffffff...tot va anar de mal en pitjor.

El dinar de dilluns va ser un horror. Em vaig posar a l'altra punta, sí, per sort al costat de NC. (amoret meu...tot i que tan diferent...és tan fàcil no enganxar-se a una persona que no et fa cas i et deixa les coses clares amb tots els llenguatges possibles...). G. i jo ni ens vam mirar, ella ben simpàtica amb tothom, fent-se selfis, explicant coses, que si això, que si allò i a mi sense ni mirar-me però mira...ni jo a ella.

Tot i que al final (sempre ens queda el fil d'amor...) ja marxàvem i tenia els ulls plorosos i li vaig tocar el braç i li vaig xiuxiuejar: estàs bé? A ratos, em va dir però al marxar també em va tocar el braç. 

Jo he estat super malament. Ho he parlat amb la psicòloga. Intentava repetir-me el mantra de que no s'ha acabat tot ni m'odia ni el vincle està en perill...però no ho he aconseguit massa...

No sé, és tot molt difícil, aquí hi ha molta teca. 

Ahir no vaig anar a la feina però ni li vaig dir per què ni, per descomptat, em va preguntar res.

Però avui quan he arribat me l'he trobat a la porta tal com entrava i m'ha dit que no sabia si ja havia marxat de vacances, si tornaria ni per què no havia vingut ahir i m'ha dit que anés cap on anava ella, vine, m'ha dit  a mi, MIRANT-ME A LA CARA i als ulls.

A partir d'aquest moment i durant tot el matí de forma MOLT EVIDENT per mi, ha abandonat el modo "si te he visto no me acuerdo" que portava des de feia dies. Al final jo estava rància ja però clar,  ni soc la única ni he començat jo...

Què passa, que m'he d'enfadar perquè torni? Que coincideix el temps que triga en fer tot el cicle amb el temps que trigo a enfadar-me?

Avui tot al revés: mirant-me, parlant-me a mi, dient-me tot el rato que anés, explicant coses i fins i tot dient-me "ho has sentit?" d'una cosa que havia explicat abans a una altra. 

Igualet...vamos,  igualet que al post anterior, si sembla una altra persona!

Tocant-me, inventant-se excuses com per abraçar-me, li he tocat la mà i no l'ha apartat, posant-se com molt a prop com quan jo sento que "em provoca" i fins i tot jo estava en un lloc estret i podria haver-me dit que tirés cap allà però no, ha preferit passar per darrere meu i amb prou feines hi cabien les nostres pelvis de manera que quasi m'ha follat i tot. 

En sèrio que no sé què he de fer amb aquesta persona. 

Evidentment que prefereixo mil vegades marxar de vacances així, en aquest modo que com estàvem la setmana passada...però no entenc com arribem aquí.

Anyway, aquest no és el tema, en realitat, tal com vaig parlar amb la psicòloga a l'última sessió, sinó l'actitud que jo agafo davant dels seus desaires i canvis d'actitud. Que se'm cau el món quan en realitat, simplement jo també hauria de posar un modo, un protocol que casi amb el seu.

Perquè no soc capaç de desfer el vincle, perquè en el fons tampoc no vull.

Si, tal com ella deia, quan detecti el modo "si te he visto no me acuerdo", jo em centro en mi i penso uuuuuuui, com que així estem, eh? I no m'ho prenc personal i sé que tornarà...és una tonteria. 

O sigui...ella necessita aquests períodes, no sabem per què.

Ella m'encanta com és i alhora odio com és però és així...

Avui quan ja havia arribat i la sentia parlar pensava: si és que només vull estar així, de xerrera, explicar-nos les coses de la vida, jo tampoc vull tant de drama ni tampoc em cal tanta profunditat però ens surt així...

No sé què em va dir la psico del fet de que jo digui "si jo només vull que..." i a sobre no tinc ni això...no recordo, hauria de gravar les sessions. 

Però està clar que no estic posicionada correctament i que em remou coses molt profundes que no tenen a veure amb ella. 

Vull seguir treballant en això...

El dia d'avui, en el modo "normal"...és el meu  món ideal.