Crush (reprise)

 Repasseu aquest post o seguiu l'etiqueta A.

Podria repetir el post punt per punt. Ens hem tornat a veure, efectivament al cap d'un any però havíem parlat molt i havíem esperat aquest moment amb delit, verbalitzant-ho (per missatge, clar). 

Ens vam veure i va ser com "per fi". Crec que ho vam dir i tot en veu alta.

Connexió immediata i permanent tota la setmana fins que avui ens hem acomiadat amb dues (no una) abraçades i dient-nos (ho ha dit ella primer) que ha sigut un plaer compartir aquests dies i que hem de buscar més moments per compartir i planejant un viatge a Milà (per una conya) i tots els concerts i trobades possibles (vale, era un moment de subidon però soc de l'equip fer realitat les coses que es diuen en aquests moments).

Ha sigut un crush...no-sexual, poc-sexual...no sé com dir-ho. Òbviament no ens hem liat (no fos cas, també) però, igual que l'any passat però més intens (perquè ja sabíem al que anàvem) hi ha hagut incomptables moments de molta proximitat física, mirades MOLT intenses (però molt, en sèrio), fins a dir-nos: per què em mires així? I tu a mi? 

En alguns moments d'aquests en què ens buscàvem tant i TAN mútuament (uf...després de tanta unilateralitat ho he agraït moltíssim) sí que m'ha posat...és que aquella mirada com mirant-me dues vegades...és com irresistible...però era com cosa del moment, només, després no hi pensava en aquest sentit.

En canvi era un crush com romàntic, com de tenir un somriure tonto quan la veia, com de que em caigués la bava...no sé...que no era com de que em cau bé o d'amistat o de...no sé, era algo diferent però tampoc un crush sexual...m'agrada moltíssim aquesta indefinició perquè m'obre un món de fantasia. 

De poder gaudir de que em toqui un braç però sense patir perquè la cosa no va més enllà. 

Ha sigut molt bonic, en sèrio, és una persona preciosa i interessantíssima i és que, torno a repetir, em sap greu, però un somriure i un riure...he rigut tant amb ella com feia segles que no reia i menys amb algú nou a la meva vida, diguéssim (tot i que faci un any que ens coneixem, feia un any que no ens vèiem). Riure de plorar de riure. 

Molt bonic, en sèrio. Molt bonic ha sigut.

I també molt boniques les promeses de continuitat.

Em mirava fixament i reia...jo crec que veia que em posava vermella...jejeje. 

I ens cuidàvem...aquest matí m'ha vingut a avisar a la meva habitació perquè anàvem a esmorzar i després s'ha quedat "sense voler" (no m'ho crec) el meu afterbite que li vaig donar ahir a la nit per si li picaven molt les picades de mosquit i no podia dormir...Tot molt romàntic.

A més tot sense dissimular gens ni mica. No ens feia res anar-nos "al darrere" i esquivar 4 persones per seure al costat, ni assenyalar amb il·lusió que en una dansa ens havia tocat donar-nos la mà. Em mira, assenyala les mans amb la barbeta i jo li apreto la mà i somriem, i somriem...

El contrast és G. Encara m'ha fet ser més conscient de lo trista que està...jo no em vull deixar arrossegar cap a això. La seva tristesa m'enamora i em segresta però no és meva, és seva. Avui li he preguntat com anava. Regular, m'ha dit, que en el seu llenguatge vol dir fatal. 

Li proposaré si vol que ens veiem. Ara em ve de gust. Em sento forta i continuo sentint que l'estimo moltíssim. Però moltíssim. 

No li escriguis, que et fa mal, em deia la meva Còmplice...no és tan senzill. 

G. em fa patir. però no per mi (que també...) sinó per ella.  No soc ningú per diagnosticar res però penso que aquesta persona està en depressió i no la vull deixar sola. Li vaig dir que jo la cuidaria a ella i ho estic fent. Vull fer-ho. 

Continuo sense saber si vol, si ho pot acceptar o com ho entoma però jo ho vull continuar fent. Necessito fer-ho, ho sento així. 

Encara vull que estigui a la meva vida.

També vull que hi sigui A. I ella ho vol molt i m'ho diu i és super bonic i estic molt contenta.